dimarts, 26 de juny del 2012

Viatges i dubtes

Hui, 25 de Juny, torne a escriure de nou amb paper i boli una entrada al bloc que en breu (espere) passaré a format més modern i que acompanyaré d'unes quantes fotos. I ho torne a fer estant de viatge de tonada a Manhiça dins d'alguna cosa a cavall entre la xapa i un autobús de línia d'ixos que nosaltres considerariem normals. Són quasi les 8 del matí i estic eixint d'Inhambane, a uns 500 km al nord de Manhiça és a dir, em separen aproximadament 7 hores del que ací és ma casa.

En una paradeta a fer "xixi",
viatge d'anada
Estic convençut que siga el que siga el que em depare aquest viatge serà distint al d'anada que vaig fer el divendres. Distint perquè molta casualitat seria que s'havera de canviar una roda amb ferramentes emprades a un camioner que (menys mal! que) passava per ahí o que trencara aigües una dona a mitjà viatge. Mire al meu voltant i, de moment, no veig cap dona "grávida", com diuen per ací. A més, ja puc apreciar que el grau de comoditat serà prou més alt. Eixir de l'estació inicial i arribar un temps prudencial abans de l'horari de sotida previst m'ha permés escollir "ventanilla", i sentar-me en un seient normal. Molt diferent al viatge en "pasillo" damunt d'un bidó del divendres passat. De totes maneres, sé segur que tot i la infomoditat del bidó i la búsqueda desesperada d'alguna cosa que m'apuntalara l'esquena (al menys un ratet), l'experiència del divendres m'acompanyarà tota la vida: encaixar-te entre sacs, bidons, xiquets amb fiambreres de peix sec per a matar la fam durant el viatge i més gent, no té preu. A més, que el xiquet se t'adorga als braços mija horeta compensa el mal de cul povocat pel seient, per a mí, improvissat.
al monument a Samora
 Machel d'Inhambane

Vaig venir fins ací aprofitant un cap de setmana de tres dies donat que hui és "feriado". I ho és, perquè un 25 de Juny, després de la caiguda del règim de Salazar a Portugal i d'anys de guerra de guerrilles del Frelimo es proclamà la independència del país en 1975, amb Samora Machel com a president.
He vingut a Inhambane amb les dos Annes i hem tingut la sort que un xic català ens deixara la seua casa situada a la pròpia ciutat. Aquesta és una ciutat preciosa, envoltada per una bahia que rep el mateix nom i que li dóna un encant especial. Pel que he pogut llegir, la ciutat ha estat històricament un focus comercial important, amb presència al llarg del temps d'àrabs, indis i finalment cristians, amb la dominació portuguesa. Al final del segle XIX era el principal port de tràfic d'esclaus del país. Després d'anar desplaçant-se el centre de poder comercial cap a Maputo, al Sud, la ciutat resta calma, amb tamany intermig i sense tant de caos com la capital. Com podeu vore a les fotos, un lloc ideal per gaudir d'una posta de sol mentres estàs envoltat de pescadors que intenten guanyar-se el jornal diari.

pescadors, al
 port d'Inhambane

pescadors 

posta de sol 1
mercat d'Inhambane
a la platja de Tofo
A pesar que tampoc vaig vore excessius mulungus a la ciutat d'Inhambane, a aquesta zona la "nostra" presència és prou habitual. I ho és, fonamentalment, perquè a uns 10 km es troben les platges de Tofo, Tofinho i Barra, ideals per al relax i per tal d'"apanyar" algun curset de submarinisme que permeta viure l'experiència d'explorar la vida submarina i tenir un tauró a escasos metres. Jo vaig passar de fer-ho: Ni el pressupost, ni la meua miopia, m'ho permetien aquest cap de setmana però crec què és una experiència que en algun moment hauré de provar. Una expedició d'expatriats vinculats al CISM llogà un apartament i estagué disfrutant de l'experiència i compartint-la, tot i que fora vebalment, durant tot el dissabte.

Pel que fa a la setmana laboral, he estat més preocupat del que fins ara havia estat per ací. Preocupat pel tema de la feina, del meu paper i dels resultats que, previssiblment, no s'alcançaran. Pense que l'orige de la preocupació és que, per una banda, vaig prenint consciència que em queda poc de temps i molt a fer (la previsió és acabar de treballar la primera setmana d'agost) i, per altra, les dificultats externes per fer aquesta feina. Si la burocràcia eternitza les esperes i el propi ritme ja és prou diferent al nostre, el que els criteris tècnics de l'equip municipal valguen no res front l'opinió de l'alcalde no ajuda massa a la comsecució dels objectius fixats. Molt difícil trobar motivació dels tècnics quan l'alcalde els ridiculitza en públic, diu que estan organitzant un complot contra ell (encapaçalat, segons el Senyor President del Consell Municipal, pel tècnic responsable de l'àrea d'aigua) i imposa un canvi d'una vàlvula o l'extensió de la xarxa d'abastament en contra dels criteris dels que, suposadament, entenen.

Si el meu treball estava plantejat des de la base (els tècnics) per anar pujant cap amunt (Concejal i finalment el President) i, aquesta base no es creu ni important ni respectada, tot apunta a que acabarem fent un document molt bonic i molt professional que marcarà les línies d'una nova organització de l'àrea d'aigua municipal però que ningú aplicarà. Així, davant d'aquesta perspectiva, em pregunte: què estem aportant nosaltres (què estic aportant jo) ací? Hi ha possibilitat (i temps) per reconduir la situació?

5 comentaris:

clara ha dit...

hola Enric! la teua feina s'ha de notar precís... igual és un gra de sorra davant de totes les necessitats que tenen ahi i que des d'aci no ens podríem ni imaginar si tu no ens les contares..però tota pedra fa paret i aquest treball perdurarà, qui vinga darrere teu tindrà la feina molt avançada..

enveja del viatget a inhambane!!! haurem de buscar les millors platges quan tornes per a q no t'entre saudade de moçambic!

besos!!

Anònim ha dit...

conxa
Quantes vivències!
Absorbeix-les tot el que pugues, a la tornada cal que et prepares per contar-nos moltes batalletes, no se si serà més pesat que escriure-les al bloc!
Ací, en plena canícula, i la temperatura pujant,i no sols l'atmosfèrica, que a la fi, ja n'estem acostumats, la que ens dona més calor, podíem dir-li, canícula macroeconòmica, ja en saps tu millor de què va. Des de tan lluny no sé com es voran les coses Besets.

Susana Meseguer ha dit...

Anim Enric, que el treball fet amb eixa il lusio que tu demostres ha de donar fruit si o si. Molts besets.
Susana.

Enric ha dit...

anem incorporant nous fitxatges als comentaristes dl bloc! gràcies susana! cm va tot?
també serà cas q quan torne jo d'africa em toque passar ahí la caloreta q no he passat ací (justament ara estic costipat). De l'altra, de la cremor interior, intente estar al tanto tot el que puc tot i q és cert q desde la distància, el mal rotllo general qu t'envolta tots els dies (ú al paro, l'altre sense poder pagar el pis...) no es igual.
Ja comntarem tot això!! i.... entre mig ens espera el cabo d gata,clareta! tinc males ganes!!

moco ha dit...

Cada dia tens més "adictes" al "setmanari moçambiqué" que publiques i amb el que ens fas passar una estoneta molt il.lusionant i simpàtica. Gràcies al que escrius et tenim mes a prop i anem coneguent part d'un país i una gent que semblña meravellosa malgrat la seua pobresa "involuntària". "Cacics" i "pretenciosos" hi ha per tot arreu, i el poder, per desgràcia, sovint l'ostenten "polítics" que no saben on tenen la mà dreta. I contra eixos vents cal fer marxar la nau. No't desesperes: perquè "feïna feta no porta estorb" i, com apunta Clara al seu comentari, la llavor que has sembrat , tard o d'hora, donarà el seu fruït i serà de profit per als natius i per als que't sustituiran. Besos i que vaja bé el refredat.