divendres, 15 de juny del 2012

continuant amb vida social i laboral

Altra vegada per ací, intentant seguir el ritme d'actualització del bloc però cada vegada trobant menys temps per fer-ho. I ara que em pare un moment, i em pose a pensar tot el que he fet esta setmana em done compte que el temps em condeix moltíssim i tinc tantes ganes de quedar-me en tot que no done coll per retenir totes les coses que faig. Menos mal que s'inventaren les càmeres digitals i pareixen tenir capacitat infinita!

Des de després de les 4 hores de Maxibongo per tornar de Maputo ja han passat quasi 10 dies i m'han passat volant. Volant perquè el ritme a la feina apreta i en l'aspecte social, entre "equipar la casa", algun que altre soparet inauguratiu (encara que en petit comité) i descobrir coses noves el cap de setmana, no em dóna temps ni a pensar en el dia què és. I a més, és extrany perquè la veritat és que estic dormint poc però tinc més energia que mai. Si extrany és que dorga poc i que no estiga massa cansat, quasi més és la raó. Totes les nits (totes!) cap allà les 5'00 del matí tinc un amic que em desperta, em fa jugar en ell 10 o 15 minuts i després em toca intentar dormir-me altra vegada (no sempre amb èxit). I l'amic en qüestió és un mosquit que, a pesar de tota la parafernàlia de la mosquitera, es cola i em busca per fer-me pesigolles. Espere que no siga el mateix totes les nits perquè si no, hauré d'anar buscant-li nom per començar a agafar-me jo també confiances!

Bromes a part, el tema dels mosquits és interessant. Com sabeu, jo he estat vinculat (pel que fa a l'allotjament) al CISM que és el Centre d'Investigació que hi ha a Manhiça, participat per la cooperació espanyola. Encara que s'anomene Centre d'Investigació en Salud, així en general, particularment es centra en investigar la malària, el HIV-SIDA i la relació entre ambdós o cadascun per separat amb altres aspectes. Sobre la SIDA pense que tots els que llegim aquest bloc tenim prou informació però (almenys jo) sobre la malària no tenia massa idea, la veritat.
Font pública a arreglar
Justament Manhiça és una zona on, (supose q) per la gran extensió de canya que té i el riu al costat, els mosquits naden en l'abundància (per això mateix el CISM es va establir ací) i són estos mosquits (la femella, crec) els que transmeten l'enfermetat. Aquesta, la malària, és el que explica la importància de tenir una mosquitera (que funcione bé) i la culpable de que m'estiga prenent una pastilla totes les setmanes per prevenir-me contra ella. La pastilla esta és tot un mite perquè abans de venir ja havia escoltat històries de que en general no sentava massa bé i casos de gent que se l'havia hagut de deixar de prendre a mig viatge. De fet, de tots els mulungus que conec ací sóc l'únic que se la pren en l'actualitat i, llevat de sensació de baixó els primers dies (que ja no sé si era per la pastilla o per què tots tenim un límit - la família Santandreu diu alguna cosa d'una llima amb un suc limitat), tampoc trobe que em passe res raro així que, per si de cas, endavant amb la pastilla que, total, queden 4 dies. No em vull ni imaginar vinga el tremoló ací en casa i tot febril per causa de la malària. Abans d vindre em comentà mon pare que Sueca, fins tampoc fa massa temps, era una zona endèmica de malària fins que s'erradicà el mosquit que la transmet. Ací, pel que pareix, estan a un pas de la vacuna.
Nanos, abans d'esquivar
 el xarco al costat de la font
I així, havent dormit poc, me n'estic anant tots els dies matinet cap a la feina. Feina que, com vos dia, cada vegada apreta més (tot i que intente recordar això dels ritmes europeu-africà que em comentava René al famós email). També ha segut perquè estes quasi dos setmanes he hagut de fer prou feina administrativa (m'ha tocat altra vegada, després de l'experiència del 15M suecà, fer les actes setmanals) i no m'ha deixat molt de temps per anar amb el meu equip d'aigua a reparar avaries o visitar instal.lacions. Tot i açò, com veieu a les fotos, alguna que altra eixideta he fet, per reparar una font pública la setmana passada i per fer uns treballs de substitució d'una vàlvula, esta setmana.
de tornada a l'Ajuntament,
de vore la vàlvula

ahí al forat està la vàlvula
de feina per casa
El temps, en horari laboral, que no he estat amb l'equip d'aigua l'he compensat en horari extra-laboral perquè lloguí als dos instaladors per a que es posaren el mono de fontaner i de "llumero" (electricista, vaja!) i m'arreglaren unes coses. Van vindre dos i tres dies (i en un dels casos tocà cridar a (ara sí) un especialista per a que rematara la feina) però el primer dia, de l'emoció, es quedaren a sopar. Nosaltres posàrem el menjar i ells la mà d'obra i la veritat és que s'ho curràren mogolló: Carlitos va haver de netejar el peix en el "terrenet" (fixeu-se en la foto que pareix que siga un hospital de guerra) i Nhumaio es va currar l'arròs per acompanyar-lo. Tot això, encara sense cadires i amb el palet en terra fent de taula (aquesta setmana s'ha aconseguit que les coses estiguen un poc més elevades posant-li pates al palet i comprant - previ regateig indispensable- un joc de 4 cadires).

Carlitos, netejant el peix

peixet ja cuinat!


a fartar!
Atàlia, dins la xapa a Maputo
La mescla curro-oci no acabà amb part de l'equip mudant la relació de col.legues de feina a llogats sinó que, com no en tenia prou en alçar-me de bon matí entre setmana, vaig acceptar la proposta de la meua companya Atàlia per anar a Naamacha el dissabte, el que obligava a estar a Maputo a les 8'30 del matí. L'apanyamenta de xapa a les 6'45 Manhiça-Maputo i internament en Maputo, va ser prova superada.
Naamacha està a uns 70 km. al sud de Maputo, el que fa que estiga de Manhiça a uns 150 km. Tot i no estar tant lluny (sobretot de Maputo), em va sorprendre molt el canvi del paisatge: passí dels carrers de Manhiça amb arena que pareix de la mar, a uns altres, també sense asfaltar però amb pedra i arena natural, al ser un poble de muntanya. Els encants que té Naamacha (segons la guia i les fonts preguntades, a part del que vos conte del paisatge) són 2: una cascada de la que tots parlen i que jo, després d'1 hora caminant, no vaig trobar, i la frontera amb Swazilàndia.
Com dic, la cascada no la varem trobar però això no va llevar que la horeta de caminata m'agradés molt: i és que ja feia temps que no em pegava un passeget així. Després cap a la frontera, que era la zona més animada (en quan a gent) de tot el diumenge al poble i a pegar un mosset: tot un clàssic el "frango" (pollastre) a la brasa acompanyat de "xima", guarnició alternativa a l'arròs en la majoria dels plats locals.

  
mercat a Naamacha
vistes a Naamacha
dins del mercat
amb Atàlia, amb un arbre
de mangos (una Manguera!)
florit al darrere
AnaC, fent la seua
 part de tortà
De tornada jo em quedí a Maputo a la casa-"hotel" d'Ana Carolina, que ja tenia hospedada a Anna, la meua companya. Per cert, heu visitat el bloc d'AnaC, no? a mí m'ha paregut molt interessant, tant pel contingut com per la forma de contar-ho. Bé, estava dient que estava a sa casa, amb les dos Annes i com que el cansament era general, férem un plan tant casero que acabàrem fent una tortà de xocolate (que ens mantingué entretinguts fins l'hora de sopar) i que no poguérem provar fins el sant demà de matí, quan vingué una família representant d'aquella combinació mulungu-moçambicà amb xiquets de la que vos parlí l'altre dia. De fet el nano, Isaai, el de la sonrisa tant xula, és aquell que té el català com a llengua materna.
Amb la panxa plena tornàrem a Manhiça després de passar a vore a Yazaldo, que viu al costat de casa d'AnaC.

constància visual de que
 jo també vaig participar
desdejuni familiar de diumenge a Maputo
Anna i Yazaldo, al terrat de casa d'este
qui ve a sopar ha de currar-s'ho!
I esta setmana, per rematar l'aspecte social, el Carles es passà per casa per arreplegar unes coses i s'apuntà a un soparet xill-out de despedida de "palet sense pates".  Després de 4 aplaçaments, posar la meua pitjor cara (forçada totalment) i intentar no fer botiges en el meu portuguès xabacanero, per fi vaig carregar la taula (el palet amb les noves pates!) cap a casa. Continuem la "batalla" diària a Manhiça amb alegria, tot i no perdre de vista el que està passant a l'Estat Espanyol: rescats per a les classes altes, sofriment per a les classes populars.

Ja fa temps que es veu que la corda va estirant-se (o la llima apretant-se) i que no dóna per a més. Els miners asturians i lleonesos ensenyen la samarreta de la dignitat, la solidaritat i la lluita pels drets col.lectius, seus a nivell gremial, i nostre a nivell de classe social. Aquella demonització (i criminalització) que ha vingut marcant el Poder durant molts anys a tot allò que era "violència material" (si em permeteu l'expressió), sobretot aplicada al País Basc i últimament a l'esquerra alternativa (nosaltres, els "antisistemes"), pareix que cada vegada cola menys. Com diu la carta d'un ex-miner que circula per internet, la importància és organitzar-se i lluitar, de la forma que es decidesca.
Resistir (en definitiva), és més necessari que mai. També és possible.
Fins prompte

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Enric!
Gràcies per la crònica setmanal, estàs fet tot un excel.lent corresponsal!
Eres molt generós, en som conscients del temps que porta escriure-les, però a través d'elles ens fas participar un poquet de les teues vivències, i, tant de bo que tots ens implicarem en accions semblants.
AVANT, sempre queda una goteta de llima.
besets, conxa

moco ha dit...

Això pinta bé, Enic. Esperem amb "suspens" i impaciència cada "entrega" setmanal. Interessant el treball, les amistats, el paisatge, la gent de la zona, tot eixé món tant desconegut i "deixat de la mà de Dé" que gràcies a les teues narracions anem descbrint setmana darrera setmana. No perdem l'esperança què la solidaritat internacional -- ja sé que individual no li'n falta: ahí estás tú i tants altres com tú -- faça possible, sense massa exigències i traumatismes socials, ixequen aviat de la misèria.

Enric ha dit...

moltes gràcies per estar ahí "darrere" de la pantalla i posar-li paraules a les vostres sensacions quan llegiu el que conte!
seguim, amb prou de suc encara... :-)

Isabel ha dit...

Aci la "cosina Isabel", per donar-te ànim a la feina i al dia a dia, encara que pe´l que es desprén del que escrius ho portes de la millor manera i disfrutes de la experiència.
M´he convertit en fan de teu bloc, que a més d´interessant, deixa veure lo ràpid que has sabut adaptar-te a una situació ben diferent de la que ací tenim.
És molt agradable recórrer amb tú els costums i la cultura de Mozambique.
Un besset ben fort de tota la família.

Miquel ha dit...

Enric una llastima que no estagueres en bateig de Ju pero quan tornes tornarem a tirar "caramelets" disfrute molt llegint la teua aventura laboral i personal i ara la de la teua companya colombiana desde su ventana .per cert tinc una tuberia q en xorra aigua cride a mulet o m espere a q tornes .

Enric ha dit...

Isabel!!! ja sé que estàs intentant que ta mare es faça seguidora encara que siga a costa d'imprimir els posts! tira-li, a vore si s'anima! besets a tots!

miquel, com has vist, la resposta és ja a ritme moçambicà així que supose que mulet ja haurà cobrat i tot: si fóra ací, tindries piscina natural per als nanos al piset! :-D
un abraç