noves conexions i nova casa

Escric aquesta actualització setmanal (i ja en van 6!!) un dilluns, amb boli i llibreta, i sentat al terra de l'autobús que, ja fa més d'una hora, es troba atrapat a un dels "engarrafamentos" d'hora punta de Maputo i que m'ha de dur a Manhiça (esperem que a una hora raonable). Hui he descobert que la xapa, pel que fa a optimització del temps i les possibilitats de trobar seient, és la primera classe del transport local. El maxibongo (quin nom més extrany per als autobusos, no?) és la 2a classe, la classe batalla, la més barata i d'ínfimes possibilitats d'anar sentat.

L'autobús on em trobe, de la TPM (Transportes Públicos de Mozambique), és un autobús xinés, prou nou. És curiós perquè fins que arribí ací no estava (gens) acostumat a vore els xinesos en una tasca distinta de la venta o la restauració. Ací estan cooperant. Aquesta cooperació es tradueix, pel que he pogut saber parlant en ú o altre, en proveir vehicles i en construir coses. Coses "a lo grande", com l'estadi de futbol del barri de Zimpeto (a Maputo) o la remodelació de les terminals nacional i internacional de l'aeroport. És curiós açò de l'estadi perquè és un estadi ultramodern, rodejat per nanos que estan pegant-li xuts a una pilota feta de draps. Dionisio, l'administratiu d'ONGAWA que fou la meua sombra durant la primera setmana a Maputo, em comentà que aquesta cooperació es duu a cap a canvi de drets sobre la fusta moçambicana. Per cert, parlant de Dionisio, el diumenge després del  Mercado do Peixe em va obrir sa casa i em tractaren com si fóra un d'ells. Abans, de camí a l'encontre i a l'eixida del mercat, vaig fer algunes fotos a la platja de Maputo.

Maputo, platja al costat
del Mercado do Peixe

I és que, pel que es veu, molt poc és el que es fa a canvi de no res. Durant tota aquesta setmana m'he vist en distintes converses, sobretot amb gent espanyola, on ha eixit el paper de la cooperació espanyola i la raó per la qual Moçambic és un lloc preferent en la seua estratègia de cooperació. Segons els meus interlocutors, que pareixen prou més assabentats de tot açò que jo, la raó fonamental és la pesca. Curiós, no? Què complicat resulta casar l'objectiu de justícia social de la majoria d'organitzacions no governamentals amb els objectius polítics (i econòmics, clar) d'aquells que són els seus principals finançadors. I en aquest punt ix a la llum la qüestió existencial sobre quin ha de ser el paper i l'objectiu últim de les ONGs. Per a mí aquest no és altre que el de la no-existència, arribar a una situació global on no existesquen aquestes diferències tant grans entre unes persones i altres i que els propis estats, amb la contribució de tots, garantesquen aquesta igualtat. El problena és que el sistema va en direcció contrària: menys benestar, més patiment. Però com deia fa unes setmanes, som cabuts i en agrada nadar contracorrent: seguim i seguirem.

Maputo, avda. Marginal,
camí al Mercado do Peixe

A part d'aquestes coses, dia que he estat esta setmana en situacions distintes amb cooperants espanyols. La primera va ser el dimarts de nit, a Maputo, que em vaig vore dins d'una festa de (doble) aniversari on jo únicament coneixia a Ana Carolina, la xica colombiana d'ESF-Catalunya. Complien anys el mateix dia un xic català (també d'ESF però que està permanentment a Inhambane en un projecte relacionat amb temes d'aigua) i un xic anglés. N'erem, en el moment àlgid de la vesprada-nit, més de 20, amb una varietat interracial prou interessant. Predominava la família de mulungu espanyola amb moçambicà i xiquet/s dels dos per ahí bambant: molt curiós vore'n un d'ells, d'uns 5 anys i ben morenet parlant-me en la seua llengua materna, el català. Hi havien xiquets, prou xiquets. Una de les primeres coses que em sorprengueren d'aquest país fou la gran quantitat de nanos que hi ha en tots els llocs i la de dones prenyades que veus tots els dies pel carrer. La imatge més habitual és la mare, carregada amb el fill que s'amarra al cos matern de manera tant senzilla com amb una capulana. El nano pareix anar molt ben acoplat, generalment a l'esquena, fins que en un moviment senzill i ràpid passa a la part de davant per saciar la gana amb la llet materna. Tant natural com això.
Estava diguent que vaig anar a la festa d'aniversari amb Ana C. Estos dies m'he enterat que ella també està escrivint un bloc que encara no he tingut temps de llegir però que abordaré amb curiositat només puga. I és que m'avellix conéixer com altra persona està compartint (i vivint) una experiència molt pròxima a la meua. L'adressa és www.desdeunaventana.wordpress.com

Menjador de casa!
Ana C., Titzian i Anna

L'altra conexió important amb gent del món de la cooperació és conseqüència del fet que realment m'ha marcat aquesta setmana: m'he canviat de casa. Des d'ahir la meua vinculació amb el CISM no és més que el que suposa que els treballadors continuen saludant-me i que tinc tres mandioques pelades i congelades a la nevera de la cuina on vivia. Vaig a compartir una casa, situada molt a prop del centre d'investigació, amb una xica catalana (Anna) que ha arribat per a un projecte de 9 mesos. La casa és prou gran i queda dins d'una parcel.la ('predio') de dimensions considerables. Tant, que tenim tres arbres de papaies, una llimera i espai de sobra per a que dos xiquets xicotets que viuen a la 'dependencia' es rebossen d'arena i s'ho passen genial. La dependència és una caseta molt humil situada darrere de ma casa, dins del mateix predio i que és la llar d'una família de quatre membres que viu allí a canvi de cuidar la propietat i mantenir neta la parcel.la. Pel que he vist, aquest tipus de construcció és prou habitual al centre del poble. Em dona a pensar que en algun temps va servir per albergar el 'servicio', forma fina d'anomenar 'els criats' de la casa.

Ma casa, vista des de dins del "predio".
En primer plà la meua casola
en foguer al.lié i el seient per cuinar

Molt humils, els meus veïns paréixen prou bona gent, tant que el diumenge no tinguéren cap inconvenient per permetre'm utilitzar el seu fogueret de carbó com a substitutiu del nostre nou foguer elèctric que estava tardant tant en bollir l'aigua com el maxibongo eixir de Maputo (en aquests moments ja som multitut els que ocupem el terra d'aquest). Sí, sí, s'hagué de comprar el foguer i totes les altres coses. La casa, moltíssim més barata que el meu allotjament al CISM, venia pelada del tot així que el cap de setmana l'hem dedicat a clavar-li coses: llits formats per palets, esterilles de canya comprades al mercat del poble, instal.lació de mosquitera made in decathlon que m'acompanya des que estic ací i encara no havia estrenat i un calor sofocant provocat pel sobreescalfament de la coberta de xapa han començat a formar part de la meua vida. Tinguérem companyia per tal de fer la instalació: Ana C., i un amic suec d'Anna que va gastar la casa com a escala al seu viatge per Moçambic. Queda ara elevar un poc les coses (tauleta, cadira i algun lloc per a la roba) i solucionar el tema d'internet, que de moment clareta i jo estem tirant de paciència (i de butxaca!!) per estar ben connectats.
A part de les coses de casa i voltetes per Manhiça, vaig anar quan estava caiguent el Sol a vore el riu, que feia temps que no tornava.

fent-se de nit, diumenge al
Nkomati, ací a Manhiça

"magatzem" municipal.
Buscant una vàlvula

En l'aspecte laboral, la feina continua avançant. Després de mes i mig hem identificat 8 processos que deuen de centrar el nostre treball ací i que cal analitzar-los i reformular-los juntament amb els tècnics de l'ajuntament per millorar la gestió municipal. Estic parlant de coses tant bàsiques com sistematitzar el procés de reclamació per avaries i atenció d'aquestes, els de noves connexions a la xarxa i introducció d'un contracte, la creació d'un inventari de materials de l'àrea i la gestió del stock, la lectura i facturació per contadors o la integració de les fonts disperses (aquelles de les bombes manuals i els comités d'aigua de les que vos parlí l'altre dia) en la gestió municipal. El repte és gran però jo la veritat és que estic animat i content del que estem fent. Que continue!

PD: per a qui tinga curiositat, arribí a Manhiça bé, però tard: quatre hores després de l'eixida... de totes formes, encara estic en la fase "subidón" perque no m'acalore de ninguna de les maneres.