L'autobús on em trobe, de la TPM (Transportes Públicos de Mozambique), és un autobús xinés, prou nou. És curiós perquè fins que arribí ací no estava (gens) acostumat a vore els xinesos en una tasca distinta de la venta o la restauració. Ací estan cooperant. Aquesta cooperació es tradueix, pel que he pogut saber parlant en ú o altre, en proveir vehicles i en construir coses. Coses "a lo grande", com l'estadi de futbol del barri de Zimpeto (a Maputo) o la remodelació de les terminals nacional i internacional de l'aeroport. És curiós açò de l'estadi perquè és un estadi ultramodern, rodejat per nanos que estan pegant-li xuts a una pilota feta de draps. Dionisio, l'administratiu d'ONGAWA que fou la meua sombra durant la primera setmana a Maputo, em comentà que aquesta cooperació es duu a cap a canvi de drets sobre la fusta moçambicana. Per cert, parlant de Dionisio, el diumenge després del Mercado do Peixe em va obrir sa casa i em tractaren com si fóra un d'ells. Abans, de camí a l'encontre i a l'eixida del mercat, vaig fer algunes fotos a la platja de Maputo.
Maputo, platja al costat del Mercado do Peixe |
I és que, pel que es veu, molt poc és el que es fa a canvi de no res. Durant tota aquesta setmana m'he vist en distintes converses, sobretot amb gent espanyola, on ha eixit el paper de la cooperació espanyola i la raó per la qual Moçambic és un lloc preferent en la seua estratègia de cooperació. Segons els meus interlocutors, que pareixen prou més assabentats de tot açò que jo, la raó fonamental és la pesca. Curiós, no? Què complicat resulta casar l'objectiu de justícia social de la majoria d'organitzacions no governamentals amb els objectius polítics (i econòmics, clar) d'aquells que són els seus principals finançadors. I en aquest punt ix a la llum la qüestió existencial sobre quin ha de ser el paper i l'objectiu últim de les ONGs. Per a mí aquest no és altre que el de la no-existència, arribar a una situació global on no existesquen aquestes diferències tant grans entre unes persones i altres i que els propis estats, amb la contribució de tots, garantesquen aquesta igualtat. El problena és que el sistema va en direcció contrària: menys benestar, més patiment. Però com deia fa unes setmanes, som cabuts i en agrada nadar contracorrent: seguim i seguirem.
Maputo, avda. Marginal, camí al Mercado do Peixe |
A part d'aquestes coses, dia que he estat esta setmana en situacions distintes amb cooperants espanyols. La primera va ser el dimarts de nit, a Maputo, que em vaig vore dins d'una festa de (doble) aniversari on jo únicament coneixia a Ana Carolina, la xica colombiana d'ESF-Catalunya. Complien anys el mateix dia un xic català (també d'ESF però que està permanentment a Inhambane en un projecte relacionat amb temes d'aigua) i un xic anglés. N'erem, en el moment àlgid de la vesprada-nit, més de 20, amb una varietat interracial prou interessant. Predominava la família de mulungu espanyola amb moçambicà i xiquet/s dels dos per ahí bambant: molt curiós vore'n un d'ells, d'uns 5 anys i ben morenet parlant-me en la seua llengua materna, el català. Hi havien xiquets, prou xiquets. Una de les primeres coses que em sorprengueren d'aquest país fou la gran quantitat de nanos que hi ha en tots els llocs i la de dones prenyades que veus tots els dies pel carrer. La imatge més habitual és la mare, carregada amb el fill que s'amarra al cos matern de manera tant senzilla com amb una capulana. El nano pareix anar molt ben acoplat, generalment a l'esquena, fins que en un moviment senzill i ràpid passa a la part de davant per saciar la gana amb la llet materna. Tant natural com això.
Estava diguent que vaig anar a la festa d'aniversari amb Ana C. Estos dies m'he enterat que ella també està escrivint un bloc que encara no he tingut temps de llegir però que abordaré amb curiositat només puga. I és que m'avellix conéixer com altra persona està compartint (i vivint) una experiència molt pròxima a la meua. L'adressa és www.desdeunaventana.wordpress.com
Menjador de casa! Ana C., Titzian i Anna |
L'altra conexió important amb gent del món de la cooperació és conseqüència del fet que realment m'ha marcat aquesta setmana: m'he canviat de casa. Des d'ahir la meua vinculació amb el CISM no és més que el que suposa que els treballadors continuen saludant-me i que tinc tres mandioques pelades i congelades a la nevera de la cuina on vivia. Vaig a compartir una casa, situada molt a prop del centre d'investigació, amb una xica catalana (Anna) que ha arribat per a un projecte de 9 mesos. La casa és prou gran i queda dins d'una parcel.la ('predio') de dimensions considerables. Tant, que tenim tres arbres de papaies, una llimera i espai de sobra per a que dos xiquets xicotets que viuen a la 'dependencia' es rebossen d'arena i s'ho passen genial. La dependència és una caseta molt humil situada darrere de ma casa, dins del mateix predio i que és la llar d'una família de quatre membres que viu allí a canvi de cuidar la propietat i mantenir neta la parcel.la. Pel que he vist, aquest tipus de construcció és prou habitual al centre del poble. Em dona a pensar que en algun temps va servir per albergar el 'servicio', forma fina d'anomenar 'els criats' de la casa.
Ma casa, vista des de dins del "predio". En primer plà la meua casola en foguer al.lié i el seient per cuinar |
A part de les coses de casa i voltetes per Manhiça, vaig anar quan estava caiguent el Sol a vore el riu, que feia temps que no tornava.
fent-se de nit, diumenge al Nkomati, ací a Manhiça |
"magatzem" municipal. Buscant una vàlvula |
PD: per a qui tinga curiositat, arribí a Manhiça bé, però tard: quatre hores després de l'eixida... de totes formes, encara estic en la fase "subidón" perque no m'acalore de ninguna de les maneres.
3 comentaris:
Hola Enric!
Per fi he pogut deixar el meu comentari. Veig que t'ho estas passant prou be. La veritat que jo em vaig enganxar al blog mes tard, pero ja m'he posar al dia i m'està agradant molt com narres la teua vivència. Seguix així, perque crec que som molts els que et seguim. Per cert, ta tia diu que veu que esta tranquil·la perque et veu molt be a les fotos. Besets. Marise
El millor de tot són les papaies:-) !!
Dia certament agradable a la finca dels pares a Begís.
Comentari al comentari de la cinquena crònica :dels colors ens fem una idea per les divertides capulanes,; dels olors i sabors igual podries ficar-te "con las manos en la masa" i a la tornada ens fas un àpat mozambiqueny. Ho com el vermout hi ha que beure'l a Tarragona?.
Besets, cuida't!
conxa
Publica un comentari a l'entrada