Viatges i dubtes

Hui, 25 de Juny, torne a escriure de nou amb paper i boli una entrada al bloc que en breu (espere) passaré a format més modern i que acompanyaré d'unes quantes fotos. I ho torne a fer estant de viatge de tonada a Manhiça dins d'alguna cosa a cavall entre la xapa i un autobús de línia d'ixos que nosaltres considerariem normals. Són quasi les 8 del matí i estic eixint d'Inhambane, a uns 500 km al nord de Manhiça és a dir, em separen aproximadament 7 hores del que ací és ma casa.

En una paradeta a fer "xixi",
viatge d'anada

Estic convençut que siga el que siga el que em depare aquest viatge serà distint al d'anada que vaig fer el divendres. Distint perquè molta casualitat seria que s'havera de canviar una roda amb ferramentes emprades a un camioner que (menys mal! que) passava per ahí o que trencara aigües una dona a mitjà viatge. Mire al meu voltant i, de moment, no veig cap dona "grávida", com diuen per ací. A més, ja puc apreciar que el grau de comoditat serà prou més alt. Eixir de l'estació inicial i arribar un temps prudencial abans de l'horari de sotida previst m'ha permés escollir "ventanilla", i sentar-me en un seient normal. Molt diferent al viatge en "pasillo" damunt d'un bidó del divendres passat. De totes maneres, sé segur que tot i la infomoditat del bidó i la búsqueda desesperada d'alguna cosa que m'apuntalara l'esquena (al menys un ratet), l'experiència del divendres m'acompanyarà tota la vida: encaixar-te entre sacs, bidons, xiquets amb fiambreres de peix sec per a matar la fam durant el viatge i més gent, no té preu. A més, que el xiquet se t'adorga als braços mija horeta compensa el mal de cul povocat pel seient, per a mí, improvissat.

al monument a Samora
 Machel d'Inhambane

Vaig venir fins ací aprofitant un cap de setmana de tres dies donat que hui és "feriado". I ho és, perquè un 25 de Juny, després de la caiguda del règim de Salazar a Portugal i d'anys de guerra de guerrilles del Frelimo es proclamà la independència del país en 1975, amb Samora Machel com a president.
He vingut a Inhambane amb les dos Annes i hem tingut la sort que un xic català ens deixara la seua casa situada a la pròpia ciutat. Aquesta és una ciutat preciosa, envoltada per una bahia que rep el mateix nom i que li dóna un encant especial. Pel que he pogut llegir, la ciutat ha estat històricament un focus comercial important, amb presència al llarg del temps d'àrabs, indis i finalment cristians, amb la dominació portuguesa. Al final del segle XIX era el principal port de tràfic d'esclaus del país. Després d'anar desplaçant-se el centre de poder comercial cap a Maputo, al Sud, la ciutat resta calma, amb tamany intermig i sense tant de caos com la capital. Com podeu vore a les fotos, un lloc ideal per gaudir d'una posta de sol mentres estàs envoltat de pescadors que intenten guanyar-se el jornal diari.

pescadors, al
 port d'Inhambane

pescadors 

posta de sol 1

mercat d'Inhambane

a la platja de Tofo

A pesar que tampoc vaig vore excessius mulungus a la ciutat d'Inhambane, a aquesta zona la "nostra" presència és prou habitual. I ho és, fonamentalment, perquè a uns 10 km es troben les platges de Tofo, Tofinho i Barra, ideals per al relax i per tal d'"apanyar" algun curset de submarinisme que permeta viure l'experiència d'explorar la vida submarina i tenir un tauró a escasos metres. Jo vaig passar de fer-ho: Ni el pressupost, ni la meua miopia, m'ho permetien aquest cap de setmana però crec què és una experiència que en algun moment hauré de provar. Una expedició d'expatriats vinculats al CISM llogà un apartament i estagué disfrutant de l'experiència i compartint-la, tot i que fora vebalment, durant tot el dissabte.

Pel que fa a la setmana laboral, he estat més preocupat del que fins ara havia estat per ací. Preocupat pel tema de la feina, del meu paper i dels resultats que, previssiblment, no s'alcançaran. Pense que l'orige de la preocupació és que, per una banda, vaig prenint consciència que em queda poc de temps i molt a fer (la previsió és acabar de treballar la primera setmana d'agost) i, per altra, les dificultats externes per fer aquesta feina. Si la burocràcia eternitza les esperes i el propi ritme ja és prou diferent al nostre, el que els criteris tècnics de l'equip municipal valguen no res front l'opinió de l'alcalde no ajuda massa a la comsecució dels objectius fixats. Molt difícil trobar motivació dels tècnics quan l'alcalde els ridiculitza en públic, diu que estan organitzant un complot contra ell (encapaçalat, segons el Senyor President del Consell Municipal, pel tècnic responsable de l'àrea d'aigua) i imposa un canvi d'una vàlvula o l'extensió de la xarxa d'abastament en contra dels criteris dels que, suposadament, entenen.

Si el meu treball estava plantejat des de la base (els tècnics) per anar pujant cap amunt (Concejal i finalment el President) i, aquesta base no es creu ni important ni respectada, tot apunta a que acabarem fent un document molt bonic i molt professional que marcarà les línies d'una nova organització de l'àrea d'aigua municipal però que ningú aplicarà. Així, davant d'aquesta perspectiva, em pregunte: què estem aportant nosaltres (què estic aportant jo) ací? Hi ha possibilitat (i temps) per reconduir la situació?