diumenge, 20 de maig de 2012

Un mes després, continue amb la integració.

Aquesta setmana he complit un mes ací a Moçambic i com vegeu continue amb l'actualització setmanal del bloc, el que suposa que encara tinc coses per a contar.
Mani del 12M a València
Des d'ací he intentat seguir, de la millor forma que la connexió a internet i la meua activitat social m'han permés, l'aniversari del 15M. Aniversari que arriba de la mà de la nacionalització de Bankia i l'eixida del seu ex-president, ex-pp i ex-fmi, Rodrigo Rato.
Pel que es veu, nacionalitzar petroleres i així el seus beneficis per socialitzar aquests és un autèntic despropòsit, un engany i una manifestació política d'un règim bananer però socialitzar pèrdues i deutes és el que toca. Em ve a la memòria el llibre de Galeano "Patas arriba o la historia del mundo al revés". Després d'un any tornem a repetir que "no som mercaderia en mans de polítics ni de banquers". De moment pareix que ens escolten més bé poc, però som cabuts: seguim i seguirem.

Pel que fa a la meua setmana, després de la intensitat de l'anterior puc dir que aquesta ha estat més relaxada. Ha tingut un poc de tot, començant pel soterrar d'una treballadora de l'ajuntament i acabant amb la festa del poble, el dia 18 (divendres passar).

Del primer vaig a parlar poc. Em va provocar moltes sensacions a les que no li puc posar paraules i, a més, donada la situació, crec que val la pena no intentar buscar-les. Sols dir-vos que em sorprengué molt veure com la tristesa s'intentava amagar darrere de càntics preciosos que dissimulaven les veus entretallades i les llàgrimes a la cara. Molt trist i, alhora, un acomiadament molt bonic per aquella persona que se'n va.
Degut a açò i al divendres festiu, la setmana laboral fou ben curteta. A més, tot el dimecres el va cobrir una reunió així que la setmana no va donar per a molt més que continuar aprenent com treballen i pensant en com millorar un poc el seu funcionament.

És curiós açò de les reunions i sobretot la dependència que tinc de les noves tecnologies. La reunió de la que vos parle és la reunió setmanal de coordinació que faig amb dos persones que es troben a Maputo: el coordinador de l'ong ací a Moçambic i Atàlia, la companya que em regalà ela pantalons. Són reunions prou llargues (3 hores mínim) via skype. És sorprenent com gràcies a internet puc estar parlant amb Clareta, rebre fotos dels meus nebots o conèixer el plan dels meus amics de Sueca cada cap de setmana.
A la reunió preparem les activitats setmanals i parlem sobre les que ja s'han dut a cap. Com que depenc d'internet, quan aquest falla (i a l'Ajuntament açò és prou habitual), estic venut. La reunió d'aquesta setmana tocà fer-la a la cuina de la residència.

L'ofrena floral
Com dia, el divendres fou el dia de Manhiça. El dia festiu començà amb l'ofrena floral al monument als Herois Moçambicans. Després vaig passar de seguir a la comitiva i me'n vaig anar a la "plaça", nucli central de tota l'activitat lúdica. La gent es reunia tot el dia entorn a les 'barraquinhas' que oferien menjar i beguda i que pareixien competir unes amb altres en potència d'altaveus i en volum musical. Podeu imaginar-se una marabunta de gent que conforme passaven les hores anava creixent en número (i en grau etílic), enmig de cotxes, entaulats, cerveses, pollastres a la brasa, pols, música i crits. Si el nivell sonor a mi em sorprèn, puc imaginar que un Norueg ací cau de tòs.
Vaig estar pràcticament tot el dia ahí dins i pense que si després de tot el que mengí encara no he pillat una diarrea, és que no la pillaré mai. Cap a les 10 de la nit, aprofitant un descuit dels companys, me'n vaig anar cap a casa, cansat però ben content.



Dones fent el dinar
A una barraquinha.
amb mitja vaca al fons

Dissabte es notava que el poble estava de ressaca i jo vaig optar per tornar a Macaneta a vore la mar. El trajecte, d'uns 50 km, em costà 3 hores llargues que vaig disfrutar com un xiquet. Després de negociar el preu amb dos o tres xapes em vaig decidir per una i em posí al seient de davant. A la lentitud provocada per les parades constants per carregar gent (o simplement oferir la possibilitat de fer-ho) se li afegiren 2 "contratemps".

D'ixa xapa en el cotxe
engantxat me'n vaig baixar jo
El primer fou, prèvia negociació del preu corresponent, la necessitat de remolcar un cotxe que es trobava a la cuneta a mitjan camí. Tant fàcil com parar, enganxar dos cordes, llums d'emergència, i continuar com si res. No es penseu que la xapa deixà de parar ací i allà perquè duguera un cotxe enganxat, no!. El conductor del cotxe s'ho degué de vore apurat.

El segon contratemps va arribar quan ens parà la policia en un control rutinari. A les distintes guies que vaig consultar abans d'arribar ja advertien que els policies aprofiten la seua posició de poder per completar els seus salaris irrisoris. Així que, tenint en compte que remolcar un cotxe amb els seus ocupants dins està prohibit per la llei, que pel que es veu la llei la coneixien tant el conductor com el policia i que la memòria és volàtil, el conductor va fer un primer intent (sense èxit) de forçar l'alzheimer prematur de l'autoritat amb un bitllet de 50 meticais (menys de 2 euros). Al segon bitllet de 50 mt., l'article de la llei aplicable al nostre cas va desaparèixer de la seua ment així que poguérem continuar.

La xapa em deixà a Marracuene i l'altra meitat del temps la vaig passar arribant a la platja: primer a peu, després creuant el riu amb la barca-plataforma i finalment amb la xapa oberta com un local més.

Font d'aigua pública a Marracuene
amb bomba manual (foto gremial)
a Macaneta
altra de la platja de Macaneta


La tornada no va durar tant però tampoc es penseu que per molta diferència. Per "apanhar" la xapa a Marracuene, ja de nit total, va ser un espectacle. Una vegada dalt, música a tope, el del costat fent-se tànguinos de whisky i discutint amb altre, jo regatejant-li el preu al cobrador per a que no em cobrara preu especial de mulungu (per dalt, evidentment del preu dels locals) i, finalment, tornant a contar-li la meua vida directament al del whisky i indirectament a tota la xapa. És curiós, i difícil de lluitar contra açò, vore com per a una gran quantitat de gent el meu color de la pell suposa que sóc ric i que alguna cosa poden treure de més. De manera relaxada li vaig explicar que al lloc d'on jo vinc, jo lluite per fer entendre que les persones som iguals independentment del color de la pell i així, que ja que utilitzava el transport local, intentava parlar la llengua local i em relacionava amb els locals de tu a tu, havia de pagar com ells. No sé si ho vaig aconseguir però davant d'un raonament lògic i sòlid, es queden sorpresos. En general pense que són molt bona gent.

A més, aquesta interacció física i dialèctica en plena obscuritat de la xapa, em serví per vore que el meu portuguès ja dóna per al dia a dia i que l'ús de les meues tres o quatre parauletes de xangana em fan, fins el moment, guanyar-me la confiança de la gent i caure'ls simpàtics. Continuaré aprenent!

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquestes fotos em recorden al festival de reggea aquell que anàrem en Brixton, no?


Cuida't mulungu!

katia ha dit...

Estic enganxada, des d'ahir esoerant el teu relat setnanal. Seria perfecte si aconseguira q Manel ho llegira, no sap la sort q té d tindre un tio en Africa q li conta les seues "batalletes" en fi l'ignorància... Molts bsets, i no pares!!!! Que tingues una bona setmana!

Miquel ha dit...

q pasa indiana acabaras escrivint un llibre de les teues aventures mozambiquenyes eres un crack per les teues paraules te vec content i confiat m alegre pero ves en compte un abraç de la family i ja estaba be q ficares un video

Anònim ha dit...

Molt bé Enric, i molt correcte el teu comportament. El color de la pell no fa l'home. Ahí, un més: perque cap home té més valor que el de ser home -- la frase ara no recorde de qui és, crec que de D. Antoio Machado --, i això obliga a refusar la supèrbia i practicar la solidaritat. I tú rebutges una i estàs compromès amb l'altra. Parla de tú a tú, amb paraula sincera. No cal que us comuniqueu amb idèntica paraula -- si pot ser millor que millor -- perquè els sentiments brollen no sols per la boca sinó també -- i potser amb major intensitat -- per tots els porus de la pell, per l'expressió de la cara i el moviment del cos, pels ullls -- mira sempre de front, a la mateixa alçada de l'interlocutor, o inclús d'un pel més baix si cal -- i que els fets no contradiguen el que tota la teu superficie transmet. És just que, ahi i ací, solidari i internacionaliste com ets,ni més que ningú però tampoc menys, reivindiques el dret a ser considerat i tractat com un d'ells. Perquè ho sents i t'esforces en entendre'ls i compartir els seus problemes, les seues inquietuts, les seus dificultats i les seus esperances. Continua per eixe camí. Ser com ets, acostat a ells, ajuda'ls i deixa també que t'ajuden que segur que hi ha moltíssim que't poden ensenyar. Demostra que, ara, amb les diferències inevitables i irrenunciables d'orige i cultura, eres un més de la col.lectivitat. Camina al seu costat sense vanaglòria, però sense falsa humilitat, honesta i dignament. I continua obsequiant-nos, setmanalment, amb els teus extraordinaris relats. Besos.

Anònim ha dit...

M'imatgine aquesta història com un film divertit i et veig com intentaries negociar amb tota la gent per què certa estic que paraules i facilitat per a utilitzar-les et sobraria. esperem l'altra història per prompte.ens agrada.
records de Fani i Rafa.

Enric ha dit...

gracietes xiquets!! kàtia per engantxar-se (llig-li-ho a Manel i Pauleta, i dis-los que espere que els agrade molt), clareta per estar ahí sempre, mon pare, que intenta guanyar en longitut de relat, miquel que sé que li ha costat publicar el comentari i Fani i Rafa que s'han unit a la festa!
a vore si m'acostume també a contestar als comentaris.
M'alegra saber que esteu a l'espera de l'actualització setmanal!!! Així fa goig continuar contant cosetes...
si esta nit tinc un ratet vos ho conte, que en una setmana ací passa de tot.
Besos forts!
un besot a tots!!