dilluns, 14 de maig de 2012

altra setmana, i ja van tres


Passen les setmanes i no tinc prou cap per enregistrar les coses ni prou espai per contar-les. La setmana passada acabà com va començar, a Manhiça, i prou lligat a la gent del CISM. Vaig sortir a fer unes cervesses, em convidaren a dinar a una casa d'una parella catalana que està ací amb els seus dos nanos, i vaig tornar al riu. Vaig tornar diumenge i la poca activitat es notava. José, el xavalet què condueix la barca, se'n recordava de mí i em va proposar creuar a l'altre costat per anar a per unes dones que acabaven la feina. La sorpresa ve quan estem dalt i em diu que ixe dia havia vist un cocodril al riu i que tenia por. A mí els ulls se me n'ixien de la cara! Ja havera pogut avisar abans de pujar, no? Haurà vist Cocodrilo Dundee i es pensaria que sóc jo el tipo del matxete?

Acabí la jornada al riu amb una canya de sucre quasi tan alta com jo i una panolla que em donà una de les dones com agraïment per ajudar-la a pujar els trastos a la barqueta. Lo de la canya de sucre ha segut curiós, sobretot per a la gent d'ací, que em miraven amb sorpresa (i gràcia) pelar la canya amb les dents i rossegar com els locals. Respecte a açò, xoca prou vore gent relativament jove als que li falta alguna de les dos dents de davant i crec que gran part de culpa la deu de tenir la canya de sucre. Però és que aquesta zona està plena de camps de canya i l'explosió energètica que deu de donar, per a gent que està tot el dia currant físicament i no té abundància en el menjar, deu ser bestial. En aquests casos, lògicament, la salut dental passa a ocupar un lloc prou retrasat dins de la llista de prioritats.

Com dia, a la gent açò de que un blanc rossegue canya de sucre li fa gràcia. Si a més, comences a xapurretxar l'idioma local (dos o tres parauletes que m'han ensenyat els meus companys de feina) es queden prou flipats. Per a mí és una forma d'acostar-me a ells. La llengua local és el Xangana i encara que l'oficial és el portugués i el Xangana no s'estudia a les escoles, la gent la segueix utilitzant. A cada “kanimambo” (gràcies en xangana) que ix de la meua boca, ixa sonrisa que ja tenen de per sí se'ls fa enorme. Altra paraula que he aprés és “mulungu”. Tots els dies hi ha algú que la utilitza per referir-se a mí: nanos de l'escola que creue cada matí per anar a la feina o la cambrera del bar quan vaig a demanar (“mulungu come qué?” em pregunta). De moment ningú l'ha utilitzat de manera despectiva, o almenys això m'ha paregut a mi. Ja podeu imaginar-se que significa, no?

Abans de vindre a Moçambic vaig estar furgant per Internet buscant blogs de gent que havia estat per ací, per tal d'anar fent-me a la idea. Recorde un bloc d'un cooperant que contava les seues experiències en el temps que durà un treball d'identificació que havia estat fent al nord del país, crec que a la zona de Cabo Delgado. Vaig trobar molt graciosa una entrada que dia que havia tingut que vindre a Àfrica per adonar-se'n de que era blanc (mulungu): tots el miraven, volien fer-se fotos en ell i encara que volguera amagar-se i passar desapercebut, li resultava impossible. El meu cas no és tant radical perquè aquesta zona és més urbana però de vegades tinc una sensació pareguda; encara que estiga posant-me morenet a la carrera em queda prou per arribar al seu color! De tot açò fem bromes en l'equip d'aigua. M'han arribat a dir que un d'ells, quan va arribar fa dos anys, tenia el mateix color que jo així que no he de patir perquè és una qüestió de temps. Són uns figures integrals. Ací els teniu:
La equipa da agua (Carlitos, Mahumane
i Nhumaio) i l'electricista (el més major)
I, a més del mulungu que treballa a l'Ajuntament, per a molta gent dec de ser el “mulungu saludaor” perquè jo vaig per ací i saludant a tots. Crec que ho utilitze com a arma de defensa perquè en general la gent (tota, xiquets i grans) et miren als ulls quan te'ls creues i no aparten la mirada. Pense que no és un desafiament, més bé és curiositat i jo, com que a principi em donava un poc de vergonya, responc amb un “bon dia” que els deixa en la boca oberta. El que vos dic, “mulungu saludaor” a més no poder.

Heu vist abans a l'equip d'aigua. En ixe moment estàvem intentant solucionar un problema en una bomba submergida que abasteix a un dels dipòsits del poble (de la xarxa general). Ens vam tirar tot el dia i l'experiència va ser surrealista. Calia retirar una bomba que estava xuplant aigua d'un pou a 60 metres baix terra i el cas és que no estava clar com treure-la. La bomba està baix d'un conducte de plàstic dur (PVC). Imagineu-se, 50-60 metres de tub col·locat verticalment que acaba en una bomba, que té la forma del tub i més o menys un metre de longitut però que pesa com un dimoni. I ara que fem per a treure això?
Eixir va eixir però sols faltà que es presentara allí l'exèrcit! Primer es tiraren 1 hora buscant gent per a reclutar. Quan la tenien, començà la logística per tal de treure la bomba. Em resulta molt curiós que quan sorgeix algun problema, va apareguent gent que clava cullerà, diu la seua i per a que parega que ho té clar, xilla. Així que les idees de bombero anaven i venien i jo allí “acobardit” en tant de crit. Vingué un camionet, després una excavadoreta, es partí la tuberia i finalment, després de 5 hores vam treure la bomba. Ací teniu algunes fotos.

ups!
vista de Manhiça, riu, maxambes
i plantacions de canya

I com que tot el que puja ha de baixar, doncs quedava entrar la bomba cap a dins. Després de dos dies per a solucionar el problema amb el motor, la tornàrem a clavar dins del pou. Per fer-ho, estàvem l'equip d'aigua i quatre persones més. Una d'elles era un policia amb una espècie de metralleta però que estava la mar de relaxat. No es penseu que actuava com ixos antidisturbis o mossos d'esquadra que a la mínima que hi ha una aglomeració es posa a carregar.  Però, què feia allí? El cas és que els altres tres eren presos. Jo m'enterí quan ja duiem n bon rato de feina.

Aquestes coses passen a sovint: de repent, tots els esquemes mentals europeus que tinc assimilats se'm cauen a trossos. Resulta sorprenent veure que aquesta gent està tancada per delictes com furtar dos gallines per a menjar. No sé si algú dels que llisca açò haurà viscut en una època en que la gent tenia tant poc que la pròpia subsistència el feia delinquir, però històries d'estes a èpoques de fam a l'estat Espanyol les hem escoltat alguna vegada. També es sorprenent per a mí que estagueren utilitzant-los per fer treballs socials. I, per últim, l'altra cosa que em xocà va ser vore un d'ells liar-se un cigarret amb un paper que jo no havia vist mai. Li vaig preguntar què era i, orgullós, em digué que aprofitava els folis per tallar-los i gastar-los com a paper de fumar. No em vaig poder reprimir de dir-li que això el mataria. 
Passats uns dies, pense que per una banda no sóc ningú per dir-li què ha de fer i per altra pense que opinar des de la meua posició de mulungu que pot decidir comprar paper bò per a fumar tabac de liar és el més fàcil del món: al fi i al cap l'home estava on estava per furtar per a menjar. A mi em resulta impossible posar-me en la seua pell.

Ací els teniu. Per cert, fixeu-se en quin lloc estavem treballant. Açò és el que veig jo tots els dies quan vaig a treballar des de casa. Va altra foto on es veu el riu del que vos he parlat a la dreta, les matxambes entre este riu i l'altre fil d'aigua de l'esquerra i tot el que queda més a l'esquerra són plantacions de canya de sucre.

treballant
vista del riu, maxambes i
plantacions de canya
 









colocant la bomba
(és això que es veu, el que no
és tuberia de plàstic)
Este cap de setmana ha estat prou intens, en activitat i en sensacions. Pense que he provat quasi tots els mitjans de trasport possibles: xapa tapada (de la que ja vos parlí) per anar i tornar a Maputo, barqueta per passar el riuet en Marracuene i autobús per tornar cap a Manhiça. Però, anem per parts.

El dissabte me'n vaig anar a Maputo en un amic a vore un concert. El concert en sí tampoc és que em pareguera apassionant i el mini botelló de després crec que sobrava. No sé si és que m'estic fent major o que realment no és ixe plan el que busque ací. El que realment m'agrada és mesclar-me en la gent, xarrar, mirar coses, olorar, respirar... i tot això ja m'ho donà la xapa de l'anada. Si la xapa des de fora és impactant, des de dins encara ho és més. “Apanyàrem” una xapa (“apanhar”, verb comodí del portugués per tal de resoldre coses: agafar la xapa o negociar el preu) i jo em claví en mig de l'all. El meu amic s'assentà com un senyor en un dels dos seients de davant però jo estava entre les 15 persones que anàvem apegats uns a altres i apegats al sillí d' “escai” de la xapa. Tota una experiència. I més encara quan després d'uns 20 minuts i de que la xapa anara parant ací i allà per omplir-se i per que baixara i pujara gent, em tocà al costat d'una dona que em va dir: “vine cap ací” i es posà a espigolar-me la vida en un no res. 

Jo ahí dale que te pego més content que unes pasqües i, quan acabem, agafa la fenòmena i li ho conta a tota la xapa: que si sóc espanyol, que treballe a Manhiça, que tinc nòvia, que estic ací 4 mesos treballant a l'ajuntament, que anem a Maputo... per a la risa, la veritat! El cobrador que volia xarreta agafà el turno de l'espigolamenta.
 Però és que són graciosos, la veritat. Fas bromes i les entenen, i això fa les coses molt agradables. 

Maputo
A Maputo, després del concert, vaig dormir a casa d'una xica colombiana que és la representant d'Enginyers Sense Fronteres – Catalunya a la ciutat. Duen a cap un programa que consisteix en urbanitzar (dotar de serveis bàsics d'aigua i sanejament, aceres i regularitzar la calçada) un barri de Maputo, de forma participativa amb la comunitat del barri. Viu en un 6é pis amb les vistes de la foto.


els nanos i la dona de Yazaldo
Diumenge de matí vaig tornar a quedar en Yazaldo. Aquest segon encontre em va servir per certificar lo bon tipo què és. Em vingué a buscar, em portà a sa casa, vaig estar amb la seua dona i els seus dos nanos, em convidà a un té amb pà i matega (que té tota la pinta de ser el seu dinar) i m'acompanyà amb una xapa a l'estació central de xapes on eixia la meua cara Manhiça. Un Sol i, a més, crec què és la persona moçambicana amb la que he tingut les converses més interessants des de que estic ací. Entre altres coses m'explicà la importància dels moviments migratoris de moçambicans cap a Sudàfrica per treballar a les mines i les tensions que això generava. Tensions perquè açò es produïa de forma massiva en l'època de l'apartheid, quan els negres sudafricans no volien treballar a les mines, oposant-se així a realitzar treball precari i a desenvolupar un país dominat per blancs i que els mantenia gairebé exclavitzats, però els moçambicans, que es veu que patien més gana, sí que acceptaven realitzar aquest treball. Tot el fil que m'uneix amb Yazaldo ve del treball a les mines sudafricanes de gent moçambicana.

Així, Yazaldo coneix a la meua amiga Vane de Madrid per un amic madrileny comú, que va estar ací a Moçambic per fer un estudi sociològic d'aquest moviment migratori. Yazaldo feia de traductor de Xangana entre Àlvaro (el xic madrileny, amic de Vane, que jo no conec) i els miners. Aquest tema és molt curiós perquè altre problema ben gran que té el país, i sobretot el sud, és el tema del VIH-Sida. De mitjana hi ha aproximadament un 20% de la població moçambicana infectada i en el sud (on em trobe jo) els percentatges arriben, pel que he llegit, al 40%. S'associa a que el focus ve sobretot de sudàfrica i que els treballadors moçambicans, els quals s'havien tirat 1 o 2 anys sense vore la seua dona, portaven el virus des d'allí. La dona, que torna a estar sense l'home un o dos anys més, després d'ixe nadal que ell ha vingut de visita, se les apanya com pot per cobrir les seues necessitats i donar-se una alegria i la cosa va escampant-se.
 
a la xapa, camí de Marracuene
De tornada a casa, abans de pujar a la xapa vaig decidir parar a mitjan camí a Marracuene per a vore la platja. És la platja “accessible” més pròxima a Manhiça. Accessible, entre cometes, perquè per arribar és tota una odisea. Una odisea, que per a mí em pareix fabulosa. La xapa et deixa a la carretera i després d'uns 20 minuts caminant et trobes amb el riu Nkomati, el mateix que passa per Manhiça. Per passar a l'altra banda hi ha una espècie de plataforma-barquet que transporta la gent i els cotxes d'un costat a l'altre per un preu irrisori. A l'arribar a l'altre costat, el costat de la mar, encara falten 8 km per a la platja que es fan apanyant altra xapa.  Aquesta era un camionet obert, i l'experiència dalt fou total. Per a que es feu una idea de l'odisea, crec quedes de que vaig parar a Marracuene en la primera xapa em costà quasi hora i mija per arribar a la mar, entre pitos i flautes. Camí de la mar, vaig conéixer a l'altre mulungu que hi havia en ixa xapa: un italià que estava uns dies per un conveni entre universitats italianes i moçambicanes.



Al final del camí, la platja de la Macaneta. Una meravella la primera platja moçambicana que em trobe. Aquesta platja es forma en el costat del mar de tota la llengua de terra que queda en la desembocadura del riu. Allí vaig vore pescadors que acabaven el dia i es retiraven a les seues cases, xiquets venent peix i poca gent ja de cara la nit.
 
gent damunt la xapa oberta,
camí de Macaneta
 
xapa, camí de la platja
la mar (a la dreta) i el
riu (a l'esquerra)
I per últim, dir-vos que ja tinc el pantaló que volia. Tot i que em comprí la capulana i que vaig preguntar al sastre què valia cosir-me-la per a fer-me uns pantalons, no va fer ninguna falta. La meua companya de treball, Atàlia, se'm va anticipar i em va fer este regalet. D'Atalia, moçambicana que ha estat contractada per als dos anys que durarà tot el treball de l'ONG a Manhiça i que començà a treballar el mateix dia que jo, vos parlaré un altre dia. Ens veiem promptet!

amb un pescador
els pantalonis.


1 comentari:

Anònim ha dit...

Molt bé, molt bé, molt bé.