diumenge, 6 de maig de 2012

2a setmana a Moçambic


Aquesta setmana és la segona que estic ací a Moçambic i continue amb tots els sentits oberts per tal d'absorbir qualsevol cosa que siga una novetat per a mí. Es podeu imaginar que no pare!! Aquesta segona setmana me l'he passada a Manhiça, el poble on passaré els pròxims 3-4 mesos.

Ahhh... per cert, veiereu el reportatge de “Espanyoles por el mundo” de la setmana passada? Era sobre Moçambic. Jo el vaig mig vore per internet i, encara que en general no m'agrada l'enfoc que li donen als reportatges, els que el vam vore poguerem fer-nos una idea del país on em trobe i de les coses que vos contí sobre Maputo. Van eixir, entre altres, el Centre Franco-Mozambicano (amb l'estàtua de Samora Machel a la plaça d'enfront) i el Mercado do Peixe (jo a aquest encara no he anat). I, qui és Samora Machel? 
Estàtua de S. Machel (vista des
del Centre Franco Moçambicano)
Es tracta d'un personatge de la història recent de Moçambic, “El personatge”, podriem dir, ja que fou el primer president del Moçambic lliure de colons (1975), i un líder pel que es veu molt carismàtic. Pel que he llegit i les converses que vaig tenir el dissabte amb Yazaldo (el contacte Rastafari que em passà la Vane), Moçambic havia estat colònia portuguesa i a finals dels anys 60 distints grups s'uniren per fer la guerra de guerrilles i expulsar el poder colonial. De la unió d'aquests grups, nasqué el FRELIMO (Frente de Liberaçao Moçambicano), el lider inicial del qual fou assassinat amb una carta bomba al seu domicili, a Daar er Salam (capital de Tanzania). El relleu el prengué Samora Machel, i amb ell al cap, i després de la caiguda de Salazar en Portugal, Moçambique es declarà independent i ell el primer president de la República. El FRELIMO, d'ideologia marxista s'alinià amb el bloc soviètic i, com podeu imaginar, li plogueren òsties per tots els costats. Tantes, que li va eixir un grup armat intern, recolçat per Sud-Àfrica (encara a l'època de l'apartheid) i així esclatà una guerra civil que els tingué fins el 95 patint tota una sèrie d'atrocitats. 

Hi havien dos costats, per una part el FRELIMO (que controlava el Govern), amb el suport de Cuba i Rúsia (que encara que no s'ho penseu tot açò té molta relació amb el meu plan del diumenge passat) i per altra el RENAMO (Resistença Nacional Moçambicana), amb el suport de Sud-Àfrica (i de rebot, d'Anglaterra i EEUU). Amb la caiguda del mur de Berlín, la cosa es complicà moltíssim per al país, ja que pergué el seu suport internacional. I, “casualitats” de la vida, Samora Machel, que era l'home dur, de principis marxistes i nacionalistes clars, es mor en un accident d'avió  i el seu secretari, molt més moderat i que casualment no viatjava a l'avió en ell, prén el poder i facilita els acords de Roma, pels quals s'acabà la guerra civil a canvi de que el país i el Frelimo renunciaren al marxisme i s'obriren al lliure mercat. Extrany, eh?. 
A partir d'ahí, ajuda internacional, prèstecs i control econòmic del FMI i del BM i mercat obert per als productes sudafricans. Açò fou al 1995 aproximadament. Entre unes coses i altres, fa encara quatre dies que aquesta gent han eixit de conflictes armats que s'allargaren gairebé 30 anys.

Tal i com em comentava Yazaldo, la societat vol passar pàgina sobre el tema de la guerra. A més, està molt cansada de patir i, en un país cada vegada més car i un poc desenganyats amb el Frelimo (partit que, després de les eleccions, ha continuat governant el país), comencen a haver protestes (em parlà d'una jornada de vaga recent com una cosa que no havia passat mai a Moçambic).
A Yazaldo el vaig tenir de cicerone pràcticament tot el dissabte. Per la vesprada passeig i xerrada i per la nit concert als Cheminos de Ferro (l'estació de tren, de la que vos posí una foto). Molt curiós açò d'organitzar concerts a l'anden de l'estació. 

amb Yazaldo
Una fruteria de carrer
Diumenge el plan va ser diferent. Parlava abans de la relació d'aquest plan amb la història recent de Moçambic i, més concretament, amb la relació amb Cuba. Per extrany que parega, vaig estar dinant amb la família d'un esculptor moçambicà que gràcies a haver estat estudiant belles arts a Cuba durant 9 anys (fruit de la col.laboració entre els dos països) està connectat amb mí, via un dels esculptors Cubans que feren la rotonda d'homenatge a Moret a Sueca. Nyàs! Circula per ahí una teoria que diu que estem conectats a qualsevol persona del món per tres contactes. És a dir, segons aquesta teoria, el president xino coneix a algú, que coneix a altre, que coneix a altre, que em conexi a mí. Serà veritat? Jeje.

Va ser una experiència bestial. A més, no era jo l'únic convidat sinò que també hi havien 3 cubans més (2 homens i una dona) que fa dos setmanes que arribaren a Maputo per col.laborar amb una Universitat d'ací durant un any. Allí estavem, nosaltres 4 com a “externs” i pare, mare, germans, cunyats, fills, tieta, amiga de la germana, tio, i demés familiars de Marcos (l'esculptor moçambicà). Pareixia una comunió, vaja! Tota la familia es portà amb nosaltres de puta mare. Va ser una mostra clara de l'hospitalitat d'una gent amb molt pocs recursos però que, fent pinya familiar, es desviuen pels convidats d'un dels seus membres. Menjar típic moçambiqueny, protocols familiars de benvinguda i acomiadament i, en definitiva, una jornada que me l'enduc gravada al cap i al cor. Llàstima que em vaig deixar la càmera a casa i que depenc de la conexió amb el trio cubà per tenir fotos de l'event. Promec posar la foto de tot “l'equip de futbol” que ens férem com a despedida, quan les tinga. 
Amb el cap de setmana, es tancà l'etapa a Maputo i començà la de Manhiça. Vaig arribar el dilluns i em vaig allotjar a les habitacions que el CISM (Centro de Investigaçao em Saude da Manhiça) té ací. Altre dia vos contaré un poc més de coses sobre el CISM però de manera molt resumida cal dir que és un centre pioner en investigació de malària que montaren ja fa uns 15 anys uns metges espanyols vinculats a l'hospital Clínic, amb ajuda d'aquest hospital i de l'AECID (Agència Espanyola de Cooperació). Si li pregunteu a sant google per Manhiça trobareu infinitat de notícies sobre el centre.
La meua vida no laboral d'aquesta setmana ha anat lligada totalment al CISM. L'allotjament és del Centre i la gent que he conegut fora de la feina treballen ací. Entre ells, els 4 o 5 espanyols que estan treballant ací. Concretament el dimarts (també era festa ací el dia dels treballadors) vaig coincidir amb dos d'ells i gràcies a això vaig anar al riu i vaig flipar com no s'ho podeu ni imaginar. La baixada per una espècie de barranquet salvatge molt bonica i l'arribada, amb pescadors preparant les xarxes, dos o tres barquetes i un grupet de nanos nadant i disfrutant en una aigua marró color xocolate va ser tot un impacte. A més, em sorprené que hi havia prou gent esperant per anar a l'altra banda. La distància, d'uns 150 metres, la salvaven en una barqueta de fusta que conduia un xiquet que jo no li tire més de 15 anys, que anava perxant. Imagineu-se l'estampa, amb la barqueta plena a rebentar de gent per passar d'un costat a altre. I tot açò per a què?
La raó és que a l'altra banda estan les "Machambes", que són els campets que la gent del poble té (i treballa), en la ribera del riu. Passen, treballen la terra i recullen les hortalises (creïlles, enciams, cebes) i quan acaba la jornada, tornen a creuar. No em podia creure que el meu primer dia lliure a Manhiça (el dia següent al d'arribar) estaguera veient això. A més, un dels meus acompanyants espanyols fa molt de temps que està anant i venint i coneixia a la gent així que ens oferiren passejar-nos pel riu i acompanyar als que pescaven amb rall des d'altra barqueta en la feina. Impresionant, la veritat.
el marge del poble

al riu de Manhiça, amb dos xiquetes

En l'aspecte laboral, aquesta setmana he estat ja currant amb l'equip tècnic encarregat de les Aigües, dins de l'Àrea de Construcció de l'Ajuntament. Dit així, pareix prou rimbombant però com supose que s'imagineu, no és així. Som unes 10 persones treballant en una “caseta”, de les quals 4 (contant-me a mí) som l'equip d'aigua. És curiós perque l'Ajuntament, en lloc d'estar en un únic edifici es distribueix en “casetes”, que són els distints departaments que el formen: finances, construcció, etc. Totes aquestes escampades per una zona amb prou d'abres i un jardinet central que, la veritat, és que em pareix preciós.
Carlitos, tècnic d'aigua
'Ajuntament, en plena feina
La meua feina setmanal ha transcorregut veient les instal.lacions d'aigua municipal i intentant fer-me una idea de com funcionen i com treballen. Estar amb la l'equip d'aigua em permet apropar-me a ells i a la realitat quotidiana i, a més, cada vegada vaig coneguent més el poble i com es distribueix la gent en ell. La impressió inicial és que aquestes persones són més bombers que altra cosa. Bombers, a més, que no sempre tenen aigua per apagar el foc. Fan virgueries per a reciclar troços de tub, empalmar-ne altres i, en definitiva, arreglar qualsevol avaria. Ineficients, com no pot ser d'altra manera quan per a cada intervenció que han de fer es veuen obligats a demanar permís (i diners) per anar a la ferreteria de turno a comprar el material necessari. Una de les raons per les que l'ONG on treballe està ací és per intentar canviar aquesta dinàmica. Ho aconseguirem?

4 comentaris:

clara ha dit...

Hola Enric! molt bon resum de la història recent de moçambic, sí senyor.. encara que ja m'havies contat moltes coses m'agrada molt com les escrius aci, i les fotos també! un bes!

Anònim ha dit...

Benvolgut Enric: no està gens malament el regal setmanal que ens fas narrant totes les impressions que't sugereix la teua estança a Moçambiqc. Cal, i sé que ho faràs,perseverar setmana darrere setmana, perquè les teues reflexions, per a mí i segur que per a molts que t'estimen, són un treball impagable que ens permet descobrir , geogràfica-laboral- social- cultural i políticament, un món tan "desgraciat" però interessantíssim, què demana a crits, i amb urgència, la nostra solidaritat.

Anònim ha dit...

Enric!!! que bé, és un plaer llegir ses teues experiències! gràcies per compartir-ho! una abraçada des d'Eivissa!

MONTSE de L´alcudia ha dit...

Enric, no pares d´enviarmos totes aquestes histories.... pareix que estiga amb tu, per a mi es tot un alicient, espere en ansia la actualitzacio del teu bloc... T´estimeeeeee, cosinet... Montse Maroto.