diumenge, 29 d’abril de 2012

de de Moçambic

 
Ja fa una setmana que vaig eixir des de Madrid per vindre cap ací, cap a Maputo, capital de Moçambic i, després de (quasi) una setmaneta he tingut un poc de temps per assentar coses al cap i poder-les contar. Estic ací per a treballar amb una ONG en temes d’aigua i sanejament. El treball en concret consisteix en assessorar l’àrea municipal que s’encarrega de la gestió de les aigües per tractar de millorar el seu funcionament i, així, la prestació del servei a la població.
Dit així, pot paréixer que siga una qüestió de millora de dos o tres cosetes. No s'ho penseu. El municipi en qüestió és Manhiça, situat a la província de Maputo i que es troba a uns 80 km de la ciutat del mateix nom. Manhiça, format per aproximadament 50.000 habitants, sols té “engantxats” a la xarxa d’aigua “potable” unes 1.200 famílies (posem-li per cas uns 6.000 habitants) que serien els que obtenen aigua d'aquesta xarxa. Aquests serien els que estan en zona urbana: el que nosaltres reconeixeriem com al “poble", en una trama de carrers i cases a ambdos costats d’estos. Després tenim les “casetes” que es troben disperses pel municipi. Estes, o bé s’abasteixen de pous foradats directamet (privats) o bé tenen fonts públiques de les quals han de recollir l’aigua o, per últim, no tenen aigua. Així, un problema inicial és el de la quantitat de gent que és abastida.
Altre tema és el de la qualitat. Entrecomillaba la paraula “potable” perque si llegiu qualsevol guia de viatge o veniu a gairebé qualsevol lloc del Sud (el que es solia anomenar 3er món) el primer que vos diran és que l’aigua de beure, o embotellada o diarrea assegurada.
Si als problemes de servei i qualitat li afegim que existeix prou descontrol en quan, per exemple, als procediments per a demanar connectar-se, per a pagar o per a fer reparacions i que, a més, no hi ha cap recurs econòmic per a portar les coses a cap, podeu imaginar-se que els objectius del treball no seran fàcils d’alcançar.

Parlant dels diners, i en general de la situació del país, cal saber (jo no tenia ni idea) que més de la meitat del pressupost del país és cobert per l’ajuda internacional. A més, segons l’anàlisi de Nacions Unides, Moçambic es troba entre els 10 països per la cua en la llista de pobresa de tot el món. Pobresa que es mesura tant per qüestions econòmiques com per qüestions de salut (esperança de vida al néixer o mortalitat infantil) i d’educació (persones alfabetitzades, etc.). Però, tot açò, com es manifesta en el meu dia a dia?

La impressió inicial que vaig tenir de Maputo és que la ciutat és un desastre. Un desastre en l’estàndar europeu, clar. No s’imagineu tribus ni coses d’estes perque l’organització del centre de la ciutat és tant urbana com podria ser Sueca, València, Madrid o Londres. El problema ve perque per una part, en aquesta zona central de la ciutat amb carrers teòricament asfaltats, els forats, clots i les aceres rebentades són una constant. I això per què?
Sobretot perque no hi han diners per reparar-ho (supose), però també perque hi ha més cotxes dels que jo m’havera pogut imaginar mai. No és extrany vore totes les aceres plenes de cotxes (però plenes, plenes) i la gent anant per la calçada al costat de l’acera perque no té lloc per caminar per esta. I si les aceres estan plenes de cotxes aparcats, imagineu-se els carrers. Cotxes (fonamentalment 4x4) i xapes. La xapa és un mitjà de transport local que ni és taxi ni és autobús. Es pareixeria més al taxi en quan al tamany però a l’autobús en quan a la funció. És una furgoneta (com les d’obra, que tenen tres files de seients) que fa trajectes regulars. La gent les utilitza moltíssim i solen ser prou velles, anar desenfrenats i sobrecarregats (no és extrany vore algun braç o cap eixir de les finestres) i parar on els usuaris demanen: dóna igual que siga cada 150 metres. Oblideu-se del concepte que cal que hi haja una ampliació del carrer per parar i no obstaculitzar el tràfic: açò no funciona així. En Maputo, paren on poden. En la carretera nacional que du a Manhiça, paren en les cunetes. Imagineu-se el caos. La cosa és molt curiosa (pel que fa a la gran quantitat de cotxes) perque no és que la gasolina estiga tirada de preu. Ni molt menys, el preu és o igual o encara més cara que a l'Estat Espanyol.

Si una de les coses que m’ha xocat és la quantitat de cotxes que hi ha, altra és la quantitat de gent (i entre ells, la quantitat de xiquets). Hi ha gent en tots els llocs. Gent venent coses en veus en tots els cantons (és molt més extrany vore una catxipera fent de fruteria que trobar-te en cada cantó, sobre una manta tirada en terra, fruites i verdures). A més, venedors ambulants hi han a patades. Al costat dels semàfors (venen sobretot els triangles de seguretat del cotxe), anant de bar en bar, etc. I, no es penseu que hi han molts turistes. Hui n’he vist a algun però no massa: i això que, en general, destaquem per la diferència de color de pell. Em sorprén sobretot vore com, per exemple, en el trajecte de Maputo a Manhiça, en els 80 km. de carretera nacional (és la principal carretera del país -creua de nord a sud- i la veritat és que no està massa mal - però res paregut a una via ràpida -) no hi ha ni un tram en el que no hi haja gent caminant pel costat de la carretera. De repent et trobes una escola al costat de la carretera i et preguntes: on estan les cases? la dispersió és bestial.

Si en la part central de Maputo aquesta és la dinàmica habitual, quan te n’ixes d’ella el caos es multiplica per milions. Els accesos principals estan asfaltats (a l’aeroport, l’entrada per la carretera nacional, etc.) però a ambdos costats hi ha una infinitat de vivendes, que no m’atrevesc a dir que són cases. Són els “slums” que es diu en anglés: barris pobres, de xaboles o el que a Brasil s’anomenen faveles. Es tracta d’aglomeracions de gent que en algun moment arribaren massivament a la ciutat i ocuparen sòl sense més ordenació ni previsió. Evidentment ni tenen els carrers asfaltats, ni xarxa d’aigua potable ni, per suposat, un sanejament bàsic organitzat. Funcionen, o en pous cegos o no sé com. Imagineu-se quan plou com pot complicar-se encara més la vida. En algun moment, he llegit, per disminuïr els casos de còlera, es feren una espècie de canals per recollir l’aigua de pluja quan escorria (i la merda també). Per unes coses o altres, aquests canals estan fets pols. S’imagineu les “cases” just al costat d’açò i centenars de xiquets jugant a la vora del “riuet”? Tot això, unit a més mercats (mercats d’ixos de manta en terra o xiringuito al costat de la carretera) i gent amunt i avall duguent i venent coses.

Altra imatge prou comú és vore a les dones amb sacs, poals, canyes... recolzat en el cap. Haurieu de vore el control per a mirar a dreta i esquerra del carrer, amb les dos mans carregades, i que no caiga la montanya de coses del cap. I, altra cosa habitual en les dones és la capulana. Les capulanes són estes teles africanes tant xules que la majoria de dones duen a mode de falda. Hi han pantalons i camises també fetes d’aquestes teles (no passarà molt de temps fins que me “poe” uns pantalons, ja voreu). En mig d’aquest caos, queda la gent. La gent que es busca la vida per tal d’arreglar-se-les sense curro fixe ni estable i que ha de buscar-se la vida cada dia.


Hui he estat de visita turística, ja que encara no havia pogut (doneu-se compte que és hivern ací i el problema no és que faça molt de fred -que més bé fa caloreta- sinò que a les 17‘30 és de nit). He estat per la zona del centre, fent la ruta que em dia la Lonely Planet i la veritat és que, una vegada acostumat al  “desastre” produït per la pobresa, m’ha agradat. Sobretot, m’he quedat amb el centre Franco-Moçambicano. Quina sort que tenim que, a pesar de Sarkozis i la deriva neoliberal mundial, existesca un país com França que destine part de la seua cooperació a cultura. És un centre, amb fons francesos, que intenta fomentar l’activitat cultural a Maputo i, la veritat és que pel que es llig a les guies i el que m’ha dit alguna gent, ho aconsegueixen. He vist un assaig (crec que seria l’assaig general) d’un grup de teatre de carrer que m’ha deixat bocabadat. Representaven la història recent de Moçambic: desde la lluita contra els colons portuguesos, passant per la "recent" guerra civil fins a dia d'avuí. Imagineu-se que he entrat per una portella seguint una musiqueta que sonava i m’he quedat 1 hora i mija. Després, he trobat a un amic d’una amiga de Madrid que m’ha acompanyat a pegar una volta. Però tot açò, per a altre dia.

 

2 comentaris:

clara ha dit...

Enric!!!
M'alegre de llegit açò en el teu bloc!! el tenies molt abandonat!

i també de veure per fi les fotos!!!

un abraç!

angels ha dit...

Ei!!!! Quina passada,graciws per compartir aquestes sensacions!!!! Interesant!!! A mi em flipa el tema social! Sempre m,ha cridat molt s,atencio quan he visitat paissos llunyans. Disfruta!