En aquestes, desprès d'un primer mes acampat a casa al.liena (molt ben cuidat, això sí!) -i amb desconnexions viatgeres a Almeria i Fes o ocio-culturals per veure Obrint Pas a València-, tot aquest mes de maig he estat vivint al barri de Sants: sí, sí, molt a prop de CanVies i al mig de tot el fregao (estat policial més bé). Entre miges, i continuant en l'aspecte polític, David Fernàndez a Sueca (amb el temps sabrem realment la importància del que Reconstruint Fuster i la Xala estan fent per al poble), eleccions europees ("coletas", batacada del PPSOE) i, ara, abdicació del monarca, por la gracia de dios, del caudillo i de tots nosaltres que ens deixem prendre el pèl massa a sovint. Però bé, anem per parts....
Tot i que l'aposta de Podem per aprofitar el tiró mediàtic de Pablo Iglesias dóna un tuf de verticalitat i de personalisme al projecte, no s'ha de negar que que una força amb un discurs més a l'esquerra de l'actual IU amb uns resultats a l'Estat Espanyol com els que ha tingut (3a força política a Madrid, recordem) és una bona notícia. I ho és perquè, de retruc, suposa un fre al populisme de Rosa Díez i un toc d'atenció molt gran a Cayo Lara i tota IU: no sou capaços de re-ilusionar, ni tan sols de recollir el rebuig del PSOE. Feu-s'ho mirar. Alguna cosa em diu a mí que, des de fa molt de temps, IU s'ha acabat.
Per altra banda, la costellà del PSOE que acaba amb Rubalcaba dimitint, però, pel que es desprèn de les últimes notícies, havent-ho deixat tot (successió monàrquica) molt ben lligat. A l'estil de Rubalcaba, res de nou. Ja s'ho faran però estic segur que el PSOE encara no ha tocat fons. Temps al temps.
I... parlant del monarca i la seua abdicació, l'altre dia em vaig passar per plaça Catalunya, amb no massa il.lusió, la veritat, per vore l'ambient i fer bulto per rebutjar la continuïtat monàrquica i celebrar que, aquell a qui se'l va anomenar "cap dels torturadors", plegava. Em vaig quedar en un regust molt raro. Desprès de la setmaneta anterior marcada per tots els fets de Can Vies, vaig sentir que amb la immensa majoria de gent de la plaça no m'ajuntaria ni per a fer-me un café. I és que la hipocresia de tots aquells que reclamen fer pinya per tenir un Estat Propi de manera incondicional mentre tapen agressions policials, abús de poder i un caciquisme propi de la dreta més reaccionària (sí, sí, la que representa al fi i al cap CIU) em dóna un asco que no veges. Jo vull canviar-ho tot, i no em conforme abraçant-me a la teoria de "l'independentisme màgic" (com l'anomenava un amic) mitjançant la qual, una vegada fora d'Espanya, tot és de color de rosa.
Dilluns passat (fa una setmana i poc) l'iluminat de l'alcalde de Barcelona i el seu regidor del districte de Sants-Monjuïc decidien aplicar això del "ací mane jo i es fa el que vull jo, per collons" que tant li ha funcionat al PP a València, per exemple, i entrar a desallotjar CanVies i enderrocar-lo el dia següent. Ja heu vist les fotos i heu seguit les noticies, supose. El que jo vos puc contar és que l'actuació policial va ser brutal. Els coneguts de Barcelona, més acostumats que jo a tot açò, davant la meua sorpresa em deien, "benvingut a WARcelona, Enric".
Estava a vora 500 metres de la furgona de TV3 que es cremà, amb moltíssima altra gent que no feia res més que concentrar-se i dels furgons baixaren una quadrilla de Mossos per a repartir palo i dispersar a una gent que no estava fent res. Volien fer por. Ixa por que et du a la paràlisi, a l'aborregament. La diferència és que es trobaren amb el mateix oponent que es trobà la Policia Nacional al barri burgalés de Gamonal: la dignitat de la gent i la cabuderia d'assumir que hi han coses que no es poden acceptar i que o es lluita o ens avasallen. El pols, tot i que no s'ha acabat, jo tinc ben clar qui l'ha guanyat de moment. L'ajuntament recula i continua fent el ridícul més espantós (diumenge, el tinent alcalde donava un suposat ultimàtum per a negociar, - ni resposta va tenir- dilluns parlen de llevar la grúa cremada del mig del pati i dimarts (avuí) estan presentant abans de l'assemblea de CanVies una proposta.
La resposta és la mateixa, ni cas. Ni cas com a resposta a les Institucions però tones de solidaritat, de coratge i d'esperança com a resposta a tots nosaltres, a ixe policia interior que tots tenim i que intenta convéncer-nos de que la utopia no existeix, per dir-nos què tot està per construïr, que tot és possible i que, a més, ho podem tot.
Mira si m'he cregut jo això de que ho podem tot (a nivell tant col.lectiu com individual!) que he decidit començar el meu hort-cutre urbà al balconet i en tres dies tinc ja creixent alguna cosa que s'hauria de transformar en raves. Als encisams (baix) encara se'ls espera... ja vos contaré!
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada