som el 99%...

15 dies des de l'últim post i, anormalment, no tinc la sensació que aquest retràs siga pel nivell d'activitat (com ha passat altres vegades) sinó perquè no he sabut posar-li paraules al que m'ha estat passant estos dies. I, pensant-ho bé, tampoc és que la meua activitat en estes 2 setmanes haja estat molt diferent de les altres en les que les paraules i les històries apareixien com donades. Cansament, saturació, pèrdua del factor sorpresa de tot allò que m'envolta? Ni idea, la veritat. El fet és q estic acì altra vegada.

la meua habitació

Estic desdejunant, hui diumenge, tirat al terra, damunt l'estera, dins del meu 'predio' mirant a la 'dependencia' d'enfront. I ho faig perquè este cap de setmana he decidit quedar-me sol a casa i no apuntar-me al mulungu-plan (que consistia en tornar a Bilene per anar a passar tot el cap de setmana). I m'he quedat, un poc per inèrcia, tot i que buscant el que ahir ja vaig tindre: tres hores de lectura estobat al terra i amb el Sol, els meus veïns i les gallines (sense amo reconegut) fent-me companyia, passejant després per Manhiça per anar a comprar al mercat, fent un intent infructuós d'anar al futbol local (infructuós perquè l'equip visitant no va arribar), dinant a casa amb el meu company de feina, aquell que segons l'alcalde li discuteix el poder local, i finalment fent una cervesseta nocturna per rematar el dissabte i anar-me'n a domir a les 12'00, més content que unes pasqües.

estera preparada per a
plan lectura

I m'alce hui, relaxat a casa, i mire les notícies. Concretament pegue una mirada ràpida a ixe filtre informatiu que és el twitter i seguesc amb atenció 2 coses: la @MarchaNegra i l'assemblea d'ahir dissabte a Alcublas x tal d'organitzar una resposta ciutadana al que pareix ser una desastrosa actuació (altra!) dels nostres governants en la gestió forestal preventiva i la de l'incendi de l'altre dia.
Els primers, els miners, continuen caminant a peu des del Nord de l'estat cap a Madrid, portant la bandera de la dignitat i marcant-nos el camí de la resistència davant de tanta retallada i tanta exigència als que menys tenim, per a que perpetuem la posició dels que més tenen. Camí que, o el seguim o entre criminalitzacions de la protesta i desinformaciò als mitjans tradicionals un dia ens el trobarem tapiat (ens l'haurem tapiat nosaltres mateixos?) per sempre.

fent el dinar a la cuineta

Del segon, del foc, les seues conseqüències i d'aquesta assemblea a Alcublas, poca cosa
puc dir des d'ací: simplement em mantinc amb els ulls ben oberts per captar tot el que passa.

A banda d'este cap de setmana de relax, en estos 15 dies bàsicament puc destacar dos coses: 1. el Deu d les tecnologies ha aliniat els astres en contra meua i; 2. Continue aprenent cada dia que passa.
Respecte la primera, he de dir que el cap de setmana passat vaig sofrir un atac de calamitats amb l'emborratxament de l'ordinador que venia gastant (i mira que la cantinela de no deixar líquids al costat de l'ordinador me la conec de fa ja temps) i el no-funcionament (ara sense cap motiu aparent) de la targeta de la càmera de fotos.

teclat desmuntat

Pel que fa a l'ordinador, he pogut recuperar la informació i consegueix arrancar, tot i que els efectes de la poca cervessa que va beure encara li duren (hi ha 4 tecles que, ni desmontant el teclat, untant-lo en un líquid especial i deixant-lo secar, volen tornar a funcionar).

Respecte a la càmera de fotos, ja no vaig poder recuperar les que no tenia a l'ordenador i això sí que em va saber mal. Ahir em carreguí de valor i vaig fer recompte de les pèrdues: unes 200 fotos. Sobretot de la 2ª visita a Bilene i de l'"event" del dissabte passat: i aquest em va saber més mal.

Vaig baixar el dissabte a Maputo per assistir a un taller participatiu que organitzava Enginyeria Sense Fronteres-Catalunya per presentar el seu projecte a la Comunitat. El projecte en qüestió, resumint molt i arriscant-me a dir alguna cosa no certa, és una actuació a un barri de Maputo que té bàsicament dos pates: assessorar tècnicament al seu ordenament i sensibilitzar i enfortir els seus habitants pel que fa al coneixement dels seus drets, a dotar-los de criteris per tal que puguen valorar correctament les propostes de reordenament del barri o les ofertes econòmiques que puguen rebre per les seues propietats.

nanos d'una escola amb
planta de Mandioca

Aquest taller es realitzà a una escola i els participants eren els líders locals a nivell de barri. Després de breus presentacions de les organitzacions que impulsen el projecte (ESF i la contrapart local) s'inicià un diàleg per captar què entenien els presents per drets i deures de la comunitat, de la municipalitat, transparència, processos participatius, etc. Finalment, AnaC (colombiana, no ho oblideu) tancà la presentació de la part d'ESF amb una idea i una imatge per simbolitzar l'enfoc del projecte: els castellers catalans (les nostres muixarangues). La importància del castell en el seu tot, com a culminació d'una "obra", participat per tots els individus que, més enllà d'únicament aquell que es situa al punt més alt formen, des de la base, ixa torre humana.

Idea que, per altra banda, vé que ni pintada com a possible eixida a tota la problemàtica social que ens envolta: a nivell simbòlic, ens diu el "moviment indignat" americà que els "manats" representem el 99% front l'1% dels que manen. Al fi i al cap, es resumeix en allò de que junts, de manera col.lectiva, podem. Com les muixerangues. No tinc cap dubte.