se m'acumula la feina!!

5a setmana ja passada i l'astall ocio-laboral (i una conexió a internet prou fallona) fa que m'atrase en l'actualització del bloc. Atrasos que, per altra banda, són una tònica prou habitual al país on estic i, pel que es veu, a gran part del continent (en termes temporals, em referesc).

Vos he contat més d'una vegada ja com passa el temps (i les històries també) dalt de la xapa, esperant a que algú signe un paper que autoritza la compra de material per a reparar una avaria o a que hi hagen presos disponibles per fer una excavació d'un tram de tuberia. I és que els ritmes són distints als que jo (i supose que la inmensa majoria dels que esteu llegint açò) estic acostumat. Recorde un e-mail que vaig rebre via mon pare d'un dels esculptors cubans de la rotonda de Sueca, que visqué ací a Moçambic ja fa molt de temps, i que em deia bàsicament 2 coses: que aquesta experiència em canviaria la vida i que els esquemes mentals que jo duc en mí després de 34 anys vivint i pensant a la forma europea havia d'anar canviant-los perquè ací les coses funcionen d'altra forma. Després de 5 setmanes a Moçambic estic convençut que René tenia més raó que un sant, que es diu al poble. I, a què venia tot açò?

Venia perquè la setmana laboral s'ha centrat en realitzar una visita a (part de) les instal.lacions municipals d'aigua i en una reunió amb els tècnics d'aigua per intentar modificar les dinàmiques i processos de treball.

En un dels pous amb bomba manual
dones i xiquets treient aigua

La visita estava pendent desde la primera setmana d'estar ací i per unes coses o per altres han passat 5 setmanes fins que el dijous passat va quadrar la lluna i el sol i la poguérem fer. El temps es dilueix, vaja! Ara bé, l'experiència (professional i personal) va ser bestial. La veritat és que crec que és la primera vegada que disfrute com un xiquet en el dia a dia laboral. Anàrem en un camionet al lloc, un barri quasi innaccessible situat a l'extrem nord del terme de Manhiça, per visitar els pous d'aigua que abasteixen la gent que allí viu. La zona és molt rural i l'aigua prové, en general, de pous profunds i és treta per bombes manuals (en la majoria dels casos) o per pous superficials, que s'estreu a "poalaes". Com podeu vore, les bombes són prou noves (la majoria del 2008) però el problema arriba quan tenen avaries.

pou a cèl obert al costat
 dels camps (per a rec, i beure)

En aquestes zones et dones compte que tenir una aixeta a la cuina, als 2 wc de casa i al llavador no és una realitat a l'alcanç de tot el món, és tot un luxe per aquests habitants de zones rurals. Els pous, comunitaris, permeten abastir les famílies que d'ells depenen. Com veieu a les fotos, el treball d'omplida i transport d'aigua recau sobre les dones i per això, en temes d'aigua i cooperació, és fonamental garantir que la distància a les vivendes de la font comunitària siga acceptablement baixa per tal d'enfortir el paper de la dona (fer-la guanyar temps per fer altres coses), evitar violacions durant les llargues caminates per abastir-se d'aigua i reduïr l'abscentisme escolar que la necessitat d'autoabastament contribueix a provocar. Per altra banda està la qualitat d'aquesta aigua. Vore el pou obert, la quantitat irrisòria d'aigua i el seu color fa que no et pugues ni imaginar que hi ha gent que beu d'aquestes fonts. Ahí et dones compte de que això que vas estudiar igual sí que serveix per a alguna cosa més que fer guanyar diners a l'inversor de turno.

amb les marraixes
plenes, cap a casa

La visita durà tot el dia i varem estar acompanyats pels responsables del barri. Són càrrecs fonamentalment polítics, que en molts casos s'encarreguen de presidir els Comités d'Aigua associats a cada font. Aquests, els Comités, es tractaria d'una espècie de grup de gestió a nivell de cada comunitat que xupla de la font que s'encarregaria d'administrar l'ús d'aquesta (pagaments, despeses, obres necessàries, manteniment, rendiment de comptes a la comunitat, etc.). El d'abans és, de manera resumida, el funcionament teòric ideal. El pràctic, en estos moments, no s'assembla res a això. La tasa mensual per consum d'aigua de la font per cada família no la paga ni cristo i, com que no rendeixen comptes a l'ajuntament (quan ho haurien de fer), si s'estropea la bomba tenen vergonya d'anar a dir-ho i ahí es queda la cosa. Molta feina a fer, i molt interessant.

Si el dijous va ser la visita, el divendres fou la reunió. Parlava dels ritmes distints, perquè jo estava un poc accelerat davant d'aquesta. Al fi i al cap sóc jo el que està el dia a dia ací amb els tècnics i tenia moltes ganes de que eixira bé. M'ho vaig currar prou i, ni el ritme dels meus companys de l'Ajuntament era el meu, ni el d'Atàlia (la meua companya que em regalà els pantalons) tampoc així que les meues expectatives inicials es reduiren quasi a no res. I, com que és més fàcil que el meu ritme siga l'equivocat davant d'un general més pausat, hauré de fer-li cas a René i variar els esquemes mentals europeus que duc dins de mí.

El fondo sur del cotxe
 cap a Bilene

El cap de setmana ha estat dedicat a oci i vida social de manera completa. El dissabte, per canviar un poc de la platja de Macaneta, vaig anar a Bilene. Bilene està a uns 100 km (o un poc més) al nord de Manhiça i la peculiaritat és que té una espècie d'albufera que està separada del mar per una cordó natural de dunes. No és exactament una albufera per què l'aigua és aigua salada. Siga com siga, és espectacular. La màxima profunditat és aigua a la cintura i l'aigua és completament transparent. A més, no va fer falta experimentar l'"apanhamenta" de xapa cap al nord perquè vaig anar amb la família de catalans dels que vos vaig parlar un dia. Així, la parella, els dos fills, un amic del major i jo, se n'anarem en el seu cotxe i passàrem un dia playero més relaxat que el món. Em va encantar, la veritat.

de pic-nic a Bilene

Bilene

El diumenge vaig venir a Maputo (sí, sí, vos escric des d'ací!) per què el dilluns tenia una reunió ací a l'oficina de l'organització. En Maputo me'n vaig anar al Mercado del Peixe, que ja tenia ganes de conéixer-lo. Està molt bé encara que tinc la sensació que anant sol no ho vaig aprofitar tant com havera pogut. Al fi i al cap, és un lloc on hi ha prou de mulungu i hi ha un mercat de venta ambulant prou comprensible però un poc agobiant, per altra banda. De totes maneres, és molt curiós vore tot el peix exposat, fresc, i els venedors intentant que els compres a ells. A més, podeu imaginar-se que l'anada, la tornada i el viatget a altre barri, on viu un company de treball que m'albergà el diumenge a la nit, el vaig fer tot en transport local. Transport local (xapa bàsicament), que em permeté comprovar que la definició que em va fer un company de l'ong la primera setmana d'estar ací (citant un llibre que no recorde) era ben certa: la xapa és aquell transport que, quan penses que ja no cap ningú més, el conductor pega una frenada i en pugen quatre més. Així, apegaets, en roce, cap tort i a continuar el camí.
Com veieu, continue flipant... fins prompte!

cristalina!!

paradeta al Mercado do Peixe
 (dedicà als bloggeros pescaors)