dissabte, 11 d’octubre de 2014

Cotonou

A finals del mes passat vaig estar una setmana a Cotonou, per unes coses de feina. Cotonou és la ciutat més gran de Benín, país de l'Africa de l'Oest situat al costat de Nigèria, i amb frontera amb aquest (a l'est), amb Togo (a l'oest) i amb Burkina Faso i Níger (al nord). Cotonou no és la capital (oficialment) del pais (és Porto-Novo) però si que ho és de fet, sent la ciutat més desenvolupada industrialment, la que té el port i la que acull la majoria de ministeris, direccions generals i ambaixades.

Foto 1. Situació Cotonou - Benin
La historia recent de Benín està marcada per un període de colonització sota domini francès i la posterior independència al 1960. Desprès, període d'inestabilitat política durant 15 anys i al '75 instauració d'un sistema de partit unic de caràcter marxista-leninista alineat, evidentment, amb el bloc soviètic. Amb la caiguda d'aquest es produeix l'obertura del país al lliure mercat i la (teòrica) salvació.

Cotonou es tracta d'una ciutat emplaçada entre l'oceà Atlàntic (al golf de Guinea) i el llac Nokué, quedant així limitada al sud per la mar i al nord per aquest llac. La franja de terra que queda entre aquests dos elements naturals ha sofert en les ultimes dècades un fenomen d'urbanització galopant provocat per moviments migratoris massius camp-ciutat, tant repetits a l'Africa, a l'Amèrica del Sud i, no fa tampoc massa, a l'Estat Espanyol. Al final la necessitat mou muntanyes i la gent busca desesperadament la porta que li done alguna possibilitat (real o suposada), ja siga a bord de pateres per creuar l'estret o aterrant en megaciutats i instal·lant-se allà on bonament poden.

Foto 2. Via construïda sobre el llac Nokué (esquerra i dreta)
Al cas de Cotonou el nivell de saturació és tant gran que la gent, donat que cap al mar no pot instal.lar-se, està guanyant-li terreny al llac. En certa forma al vore la situació, em va venir al cap el llibre de Blasco Ibànyez "Canyas y Barro" sobretot pel que fa al conflicte provocat entre pare, pescador amb una visió del llac com a la seua font de vida tot i que el negoci de la pesca anava cada vegada a pitjor, i fill (Tonet?) que cansat de la vida dels pescadors abandona la tradició familiar (i del seu poble del Palmar) per unir-se a altres "aterradors", que guanyaven terrenys al llac a base de dipositar terra, per poder plantar-hi arròs.

Al cas de Cotonou la gent aterra principalment no en busca de terrenys fèrtils que plantar sinó per construir-se les seues pròpies cases. El material de replè utilitzat és el més barat disponible: les basures dels veïns, aconseguides prèvia compra a les microempreses teòricament destinades a recollir aquesta basura dels domicilis i agrupar-la en distints punts de la ciutat, per posteriorment ser recollida i traslladada en camions.

Foto 3. Construccions en zona humida a les vores del llac

Foto 4. Vial d'accès a vivenda construït amb replè de basures
A més del problema provocat per la nul.la qualitat del material d'assentament de les construccions, la cosa s'agrava donat que el nivell del llac i el freàtic pugen en períodes humits (2 a l'any) i que, a més, les construccions han ocupat fins i tot les vies de sortida natural de l'aigua al mar, amb les conseqüents inundacions i l'estancament d'aigua durant mesos.
Quan arribes a un lloc com aquest no deixes de pensar en l'extraordinària capacitat que tenim els humans per adaptar-nos a determinades situacions.

Ací s'uneixen el problema "natural" de les inundacions amb el problema social migratori inicial i d'ocupació il·legal (legalitzada posteriorment) de terrenys. La veritat és que el problema és ben complex i resulta difícil (impossible?) trobar una solució integral a aplicar a curt-mig plaç. I això, al meu cas, m'impacta i em frustra per moments. Supose que és una mescla d'ansietat i de rebel·lia interior davant de situacions injustes a les quals no hauria ningú de trobar-se mai sotmès.
Des de les inundacions de 2010 (les més grans conegudes), on van morir centenars de persones i determinats barris estagueren períodes de 3 i 4 mesos inundats (amb la necessitat de desplaçar-se amb piragües) la comunitat internacional està finançant una bateria d'estudis i projectes per intentar resoldre el problema. Concretament al meu cas es tracta de fer una proposta de recomanacions arquitectòniques en construccions, de caràcter normatiu, en zones de risc d'inundacions.

Foto 5. Vivendes en zona en procés de consolidació (riberes del llac).
Al fons, el llac.

Foto 6. Problemes d'estancament d'aigua de pluja en
zones humides aterrades

Foto 7. Aigua estancada sense sortida dels vials.
Carrer impracticable molt deteriorat per efecte de l'aigua
Aquesta comunitat internacional a la que m'he referit, en el cas de l'estudi al que jo estic vinculat, és el Banc Mundial, amb tots els recels que a mi em provoca tot açò. En el fons, no puc evitar ser molt crític i trobar-me nadant en un mar de contradiccions. Aquest sistema de cooperació tècnica (d'"experts" que es mouen pel món per repartir els seus dictamens) sembla ser més la porta per ampliar el mercat d'actuació empresarial (de les empreses del Nord, evidentment) en un moment on els respectius mercats interiors estan a la baixa que un vertader sistema de cooperació basat en la solidaritat internacional i en la justícia social. No es tracta tot açò d'una nova forma de colonització?

La meua sensació al parlar amb els tècnics dels distints municipis de l'àrea metropolitana de Cotonou i dels dels diferents Ministeris és que més que un expert que els diga que el problema és que no existeix xarxa de sanejament al carrer o la permissivitat davant la implantació anàrquica dels ciutadans al territori, el que necessiten són els recursos (materials, econòmics) per a resoldre-ho.
Possiblement jo mateix (l'empresa per a la qual treballe) és el dany col.lateral que han de sofrir per tal que aquests recursos arriben. El que ens toca, al fi i al cap, és fer el mínim mal possible...

Cap comentari: