divendres, 22 d’octubre de 2010

Strikes, França-Londres, Rubalcabes i divagacions diverses

Fa mooooooooolt de temps que sentim parlar, parlem, discutim, divaguem, busquem culpables, intentem eximir a altres de culpabilitat i ens culpabilitzem nosaltres mateixos en allò que fa referència a la crisi. Jo, per a no ser menys, vaig a tornar al tema en aquest post.
Ni sóc expert ni pretenc ser-ho pel que el meu punt de vista és únicament el d'observador de la situació, i no la general, sinò la que m'envolta a mí cada dia.

Avuí ja fa quasi una setmana que estic llegint (prou a corre cuita, per ser sincer) el que està passant a França. Pel poc que sé, s'està lliurant una batalla important pels drets de tots on s'ha de lliurar:al carrer(ací comença ja la subjectivitat del meu relat). Cada vegada que veig com se la gasten els sindicats francesos per oposar-se a les mesures neoliberals imperants arreu d'europa m'entra un sentiment d'enveja i d'orgull per altra banda. La raó de l'enveja crec què és evident i, la de l'orgull, és tant per haver viscut uns mesos a ixe pais com per vore que hi ha més gent de la que jo em pense que, de manera organitzada, vol tenir alguna cosa més a dir que "parar la otra mejilla" quan algú intenta donar-li'n pel sac.

De les coses que més em sorprenen de la situació que estem vivint (possiblement "sorpresa" no seria la paraula perque en la que fa temps que està caient ja ú es sorprén poc dels retrocesos en les llibertats individuals i col.lectives imperants) és que encara trobem, la majoria d'afectats, la justificació per consolar-nos dels retalls portats endavant. Estem buscant la vaselina per a que no ens faça tant de mal?

Des de fa ja un mes he començat altre curs d'anglés els dimecres i divendres i l'espectre social que es divisa a la classe és prou indicatiu de la gent que vivim ací a Londres: gent d'orige oriental (Korea, Xina, Taiwan...), gent d'Amèrica del Sud (Colombia i Perú), europeus i quasi (Estat Espanyol, Txèquia i Turquia), dos dones musulmanes en vèl i algun que altre africà. La situació ací en Anglaterra (econòmica, em referesc) es veu que està prou marejada també i, des de que el nou govern entrà al poder - justament al temps que vaig arribar jo al país- la idea de l'apretó de cinturó ha estat damunt la taula. S'ha vingut especulant prou de per on vindria la destrossa més important: educació, sanitat, desempleats, dones, immigrants, etc. Durant aquest procés, a classe, hem tingut algun debat que altre i, sorprenentment (altra vegada la parauleta), entre aquesta torre de Babel que representa el grup, no hi ha hagut cap consens. El tema en qüestió va eixir arran de la intenció del govern d'impedir l'entrada al país a gent no europea que no tinguera un nivell determinat d'anglés i, segons el que deixà caure la mestra (interessant a nivell polític la Jane) s'interpretava com un intent de frenar l'entrada d'immigrants Paquistanis i moros sobretot (evidentment, utilitze l'adjectiu sense cap connotació pejorativa). Immigrants de primera i de segona, vaja. Però, al que anava, el que m'interessava dir és que no hi hagué consens i hi havia pràcticament un terç de la classe que els pareixia bé la mesura. Però... com podem nosaltres, immigrants al fi i al cap, ser tant resumament egoistes de pretendre que no entre cap persona més al país al que estem? Volem per a nosaltres una oportunitat que neguem per als altres? Que pensa d'açò tota aquella gent que necessità emigrar de Sueca, sobretot a França, per guanyar-se la vida mig segle enrere? A raó de com, en situacions de crisi, les idees xenòfobes van en augment, cal afirmar que tenim, com a mínim, poca memòria.

Per altra banda, i tornant al tema de França, ahir vaig reprendre les converses Francés-Anglés a les que un dia, fa ja quasi 4 mesos, vaig començar a anar. Arribí allí i la primera hora i mija era en francés. Només em vaig sentar a la taula amb un grup de gent que no coneixia em preguntaren que què pensava del que estava passant a França. De seguida em vaig donar compte de dos coses: (1)el meu francés necessita rodatge i (2) era l'únic de l'opinió de que ixa resposta estava de puta mare. Pel que pareix, el personal està prou convençut de la "insolidaritat" dels francesos... per què es neguen si els altres a tot arreu tenim menys que ells (treballem almenys fins els 65)? Altra vegada la (no)sorpresa. O siga que... com que ací es treballa fins els 65, que ells també ho facen, no? I, em pregunte jo, per què som tant resumament perdedors de, posats a igualar les condicions, buscar la pitjor? I si tots treballem fins els 60? Impossible... com que no hi ha diners per pagar el gasto, hem de treballar més. Si que s'han encarregat de (des)educar les televisions, sí! i si que han fet didàctica: busca la vaselina que vaig a per tú.

I es que, en açò, tornem a l'etern debat del repartiment de la riquesa, tot i que a algú li pese que els conceptes esquerra-dreta, lluita de classes i la oposició al sistema econòmic imperant torne cada vegada a aparéixer damunt la taula. Quina va ser la primera solució de Zapatero davant la crisi? No tenim memòria? Injectà diners a la banca per a vore si alçaven el cap... diners públics, evidentment. Redistribució de la riquesa per part dels socialistes, vaja!
En la que està caiguent, una vegada el retall als drets dels treballadors va ser tant gran que no podien mirar a altre lloc, els sindicats es veieren obligats a plantejar-li una vaga general en la que ni ells mateixos creien. Igualet que a França, vaja!.
A tot açò, la repercusió de la vaga general a l'Estat i del que està passant a França tant als diaris anglesos com a l'edició digital dels de l'Estat Espanyol està sent molt menys del que calia (em calia a mí, per supost!) esperar. Parlava de (des)educació als mitjans de comunicació. Exactament la mateixa que hem viscut durant, sobretot, les dos últimes setmanes abans del rescat dels miners xilens. Treballadors en pèsimes condicions que han sofert el que no està escrit i als quals els grans media han tingut en compte per convertir el seu rescat en un reality-show més real que mai. Per què ningú posa la qüestió damunt la taula de qui és el responsable de la mina o en quines condicions estaven treballant?

De totes maneres, en açó de posar qüestions i dirigir-nos, a l'Estat Espanyol podem estar un poc més tranquils hui: la reorganització del govern anunciada esta setmana ha fet que Rubalcaba siga l'home fort per a la nova era socialista abans de les eleccions. La (des)informació està assegurada. Senyor portaveu del govern, som "todo oídos".