diumenge, 18 de juliol de 2010

Diari d'abord (V)

I a tot açò va i "la Roja" guanya el mundial... no sé si tinc una facilitat innata per posar-me en situacions on sóc la "oveja negra" o si al final sóc jo el que me les genere (més bé crec que és aquesta última) però, com ja em passà quan comencí a treballar a Madrid, en les discussions a l'hora del desdejuni-esmorzar sobre l'Estatut de Catalunya, el matrimoni homosexual, la negociació amb ETA o el cas "de Juana Chaos" (per cert, algú sap que ha passat¿?? perque els de El Mundo en donaren pel sac que si estava en Belfast, que si s'havia fugat, etc... i ja han parat), ara em torna a passar ací... Un diàleg típic introductori quan conec algú és el següent:

(ELL/a): - Where are you from?
(JO ): - Fom Valencia (Spain)
(ELL/a): - CONGRATULATIONS!

i ara... què toca contestar?? pues, com a mí em mola ser sincer, la resposta comença sempre en la línia de "la veritat és que em dóna un poc igual" per passar al ja habitual "és que tampoc tinc jo un sentiment espanyol massa fort, saps¿?". Crec que els que es queden més planxats són els espanyolets que m'envolten (als cursos d'anglés està ple). No sé, pareix que no s'ho puguen ni imaginar quan, donat la realitat de l'Estat, almenys ho haurien d'entendre.

Bé, siga com siga, el cas és que diumenge passat va guanyar Spain el mundial de futbol. Vaig vore el partit a l'Effra, a Brixton, amb el meu col.lega Raphael (sona a que després del partit pujarem a la tarima a cantar, eh? jejeje) i l'ambient estava de puta mare. Pocs espanyols i molta gent buscant l'excusa perfecta per estar al bar i prendre una birra. Entre música, centre de reunió, programació de partits, etc. tinc la impressió de que gran part de la cultura del pub a aquesta ciutat (i supose que quan isques de Londres encar més) funciona perque és un centre socio-cultural en sí mateix.
Com dia, l'ambient estava bé, molt lluny de forofismes, banderetes, càntics vomitius i demés... però es veu que no va ser així a tots els llocs de la ciutat: al centre, crec que a Picadilly Circus o Trafalgar Square, l'ajuntament posà una pantalla gegant i podeu imaginar-se l'embaf... hi haurien més banderetes per ací que pels balcons de Madrid el dia que al tio Rajoy li va vindre l'arrebato d'espanyolitat i reclamà al personal que no es tallara un duro i tirara de sentiment i de reixeta de balcó on amarrar la insignia de la "nación" (una única, of course, d'acord amb el TC).
I a tot açò, a Catalunya, la major manifestació de caire nacionalista de la història: quines conseqüències tindrà?¿ no sé per què, però sóc molt escèptic...

Per altra banda, vos presente la meua nova casa:



Com la majoria ja sabeu, m'he canviat de casa. Des de fa més o menys una setmana he deixat Brixton per West Kensington. Encara no puc dir massa coses del barri perque estic descobrint-lo però pinta bé. Res a vore en Brixton, per altra banda. Açò està molt millor comunicat però és prou més tranquilet i, prou més pijet també, per a què negar-ho... hi ha un baròmetre (totalment personal) que gaste per vore el grau de "riquesa" de les zones o el tipus de lloc al qual em trobe, ací en Londres, i que a mí almenys em dóna una idea inicial d'on estic: és el percentatge de gent negra que hi ha als pubs. Per ací no hi ha ni cristo!
No sé, possiblement, com en el cas del gènere, les diferències en quan al color de la pell encara existeixen, tot i que no legalment, si de fet... bé, de totes maneres, açò és altra història... ja seguiré informant!

9 comentaris:

Tibu ha dit...

ei Enric!
Dies de contradiccions estos del mundial, almenys in the Spanish State. El que tu contes, jo ho entenc, ho he viscut una cabassada de vegades. Ho has retratat molt bé.
Respecte la man de Barcelona, deixa´m dir el que deia l´altre dia Josep Ramoneda: els grans canvis socials i polítcs venen precedits de manis com la de l´altra dia i en sentiments com els que ara hi ha al principat. Estem davant del principi d´un gran canvi polític i social? el temps dirà...

Anònim ha dit...

El que opine Josep Ramoneda té el valor de un garbell ple d´aigua: tot el seu trellat intel.lectual, en plantejaments d´esquerra real, s´esmuny pels forats i només serveix que per remullar la xarxa del garbell. Com diriem: "de forment ni un grà". Molt de façana.
El mal de fer-se vell no és la decadència biològica sinó que t´ha donat temps per descobrir de quin peu coixeja una part del "veïnat". Del "docte veïnat" socialdemòcrata professoral.A poc que rasques, tots són, com diria Fuster, "lobos de la msima camada": defensors acèrrims del statu-quo. Prosistema. Apòstates, si toca , del "catolicisme", però sense deixar d´exercir d´acòlits religiosos quan faça falta, i per això surten de l´armari per fer pinya junts, uns i altres, contra qualsevol manifestació d´agnosticisme sobre el sistema, i no vull dir com de rabiosos es posen contra els que s´hi oposen.

Anònim ha dit...

no estic d´acord.
Ramoneda tal volta no és un antisistema, segur, però si una cosa li sobra per dalt i per baix és sentit comú i coherència en els seus pensaments, que això no tots ho poden dir, eh?
Tibu.

Enric ha dit...

no sé jo per què però ixe anònim primer deeu de ser mon pare... manifesta't!
bss

Anònim ha dit...

Com ho has endevinat, Enric?

Enric ha dit...

ara ja podeu començar a discutir en igualtat de condicions.... Pablo (el TIbu) havia retrucat... alguna cosa a dir?

Anònim ha dit...

Home, Tibu, el sentit comú i la coherència no negue que siga important, però...creus que Aznar no en té?. Evidentment que en té i ningú en dos dits de cervell se´n refiaria. O si? Ni tú ni jo, segur que no.
Evidentment el pensament de Ramoneda està en les antípodes del d´Aznar i no seria just negar-li el seu compromís democràtic i progressiste. Però...
Anònim.

Anònim ha dit...

Esboç biogràfic de Ramoneda.

Josep Ramoneda y Molinos (Cervera, Segarra, 1949) periodista, filósofo y escritor. Licenciado en filosofía por la Universitat Autònoma de Barcelona. Fue profesor de filosofía contemporánea de esta misma universidad entre 1975 y 1990 y miembro significativo del Colegio de Filosofía barcelonès, que modernizó el pensamiento filosófico catalán durante la transición. Ha prologado en catalán libros de Michel Foucault, Locke, Montesquiu y Nietzsche a la Colección Textos filosóficos, que dirigió conjuntamente con Pere Lluís y Font. Actualmente es director general del Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona.

Su trayectoria corresponde casi paradigmáticamente a la de un miembro típico de la generación del Mayo del 68. En el tardofranquisme militó a la Organización Comunista de España (Bandera Roja) y escribió al diario Tele/expreso, como corresponsal en París haciendo tándem con Josep Martí Gómez y en filosofía fue uno de los introductors del nietzscheanisme francés y del estructuralismo marxista. Incorporado al PSUC con Jordi Solé Tura escribió un libro-entrevista apologético sobre el secretario general de este partido, Gregorio López Raimundo: Gregori López Raimundo, lucha por un mañana más libre (1976). Posteriormente pasó al PSC dónde ha formado parte de la rama más españolista de este partido y ha tenido gran influencia en la administración municipal de Barcelona.

Coordinó en el inmediato postfranquisme la venida en Barcelona de Louis Althusser, a quien entrevistó al libro Veintiún hijos de su padre (1977) y escribió el prólogo a una controvertida tesis de Lluís Crespo: Sobre la filosofía y su no-lugar en el marxismo (1974), exponente del marxismo más dogmático. Más tarde fue encargado de las llanuras de cultura a La Vanguardia de Barcelona. Actualmente col•labora al diario El País y a la Cadena Ser, en los programas Hoy miedo Hoy y Hora 25.

Su primeros libros El sentido íntimo; crítica del sentido común (1982) Mitológicas: crónica de las escisiones sociales contemporáneas (1984), con prólogo del poeta Marià Manent y Apología del presente: ensayos de fin de siglo (1989), enlazan con los temas más clásicos de Joaquim Xirau y de la Escuela de filosofía de Barcelona (emotivisme, sensualismo, esteticismo...) y con la estética de Xavier Rubert de Ventós. El sentido íntimo ha sido un tema clásico en la filosofía catalana desde que Josep Maria Capdevila lo recogió de Maine de Biran. Desde el punto de vista político, Ramoneda ha sido siempre adversario del catalanismo y fiel a las ideas expresadas por Eugenio Trías Sagnier en La Cataluña ciudad (1984), que fue el libro guía de la generación de los Juegos Olímpicos de Barcelona, en un sentido postnoucentista. Su último libro en catalán es: Los retos de la democracia (2003).

Plantilla:ORDENA:Ramoneda Molins, Josep

Obtenido de "http://es.wikilingue.com/ca/Josep_Ramoneda_y_Molinos"

Tibu ha dit...

Déu! Havia estat un poc desconnectat d´internet i no era coscient del debat que s´havia prodït. Amic Jaume, pare de al criatura, estic molt content de poder tenir este mini-debat amb tu, tot un animal polític, espere estar a temps de contestar, i m´agradaria tindre estes converses amb un café davant, que estaria millor.
Sóc un entusiasta seguidor de Josep Ramoneda, tant a El Pais com a la Columna de Hora 25 de la Cadena Ser. Crec que com observador de la realitat sociopolítica és el campió, el que més afina en els seus análisis dins del periodisme actual en l´àmbit de l´estat espanyol. I encara que no sóc un “deixeble” d´ell, sobretot diferisc en el tema nacional, estem suficientment a prop en molts altres com per poder escoltar-lo. De totes maneres tampoc li demane al meu interlocutor que estiga d´acord amb mi.
Referent a la trajactoria del seu pensament, que sembla haver canviat durant el temps, deixa´m citar a Fuster, com tu ho has fet: “Reserva´t el dret a canviar d´opinió, els teus enemics seran els primers en tirar-tho en cara”. Doncs això.
I per últim, en això sí que disentisc àmpliament: Aznar no és un homenatge al sentit comú, eh? Me ve al cap ara quan deia, un expresident, “jo beure el que em done la gana i conduiré quan vulga” i si em pare a pensar, vos en diria un cabàs…