Porta del No retorn

Ouidah, ciutat històrica, ciutat "turística". 

Ouidah, ciutat semi-colonial construida (la seua part històrica) majoritàriament en cases d'adob. La resta, una realitat molt similar a la de les zones semi-urbanes que vaig veure a Moçambic o de la veïna Cotonou: cases que mostren diferents graus de pobresa (murs de canya, de xapa, de blocs sense revestir, de blocs revestits o de formigó -evidentment els que menys-) i carrers que també ens assenyalen els diferents graus d'importància d'aquests (la distinta prioritat entre finançar vies per al transport de mercaderies o del dia a dia entre persones, podriem dir), amb la minoria de carrers adoquinats i la immensa majoria en terra i àmpliament replets de xarcos, tot i que ja fa prou dies (4, 5?) que no plou.

Ouidah, al costat de Cotonou, a la República de Benin, a l'Àfrica Occidental.

Ciutat cuna del vudisme. Ciutat que venera a serps fins al punt que els seus habitants, els que són originaris durant generacions i generacions, tenen marcades a la cara 6 ferides que simbolitzen un apropament al reptil venerat. 

Ouidah, amb el seu museu d'art de (fundació Zinsou), gratuït i que intenta apropar la cultura africana a la població. 

Ouidah, amb el seu museu d'història, situat en l'antic fort Portuguès, en molt bon estat de conservació. Lamenatablement les fortificacions dels francesos i dels holandesos desaparegueren quan aquests se n'anaren.

Ouidah, des d'on partiren prop d'1 milió d'esclaus rumb a un no-futur en altre continent. Una de les portes des d'on es desangrava un continent i se'l llastrava d'una manera que dura fins avuí.

Des del centre de la ciutat, seguint el "camí dels esclaus" cap a la mar, arribem al punt de destí: "La Porta de No Retorn" deixa entreveure la mar a l'horitzó.

Baix la porta, una estranya sensació em recorre el cos. Tristesa. Ràbia. 

Com és possible que aquestes coses passen? com és possible que la memòria (històrica o no) siga dirigida, també, pels que dominen tant els mitjans que són capaços d'imposar-nos què és i què no és notícia, de què hem i de què no hem de preocupar-nos?

Cotonou

A finals del mes passat vaig estar una setmana a Cotonou, per unes coses de feina. Cotonou és la ciutat més gran de Benín, país de l'Africa de l'Oest situat al costat de Nigèria, i amb frontera amb aquest (a l'est), amb Togo (a l'oest) i amb Burkina Faso i Níger (al nord). Cotonou no és la capital (oficialment) del pais (és Porto-Novo) però si que ho és de fet, sent la ciutat més desenvolupada industrialment, la que té el port i la que acull la majoria de ministeris, direccions generals i ambaixades.

Foto 1. Situació Cotonou - Benin

La historia recent de Benín està marcada per un període de colonització sota domini francès i la posterior independència al 1960. Desprès, període d'inestabilitat política durant 15 anys i al '75 instauració d'un sistema de partit unic de caràcter marxista-leninista alineat, evidentment, amb el bloc soviètic. Amb la caiguda d'aquest es produeix l'obertura del país al lliure mercat i la (teòrica) salvació.

Cotonou es tracta d'una ciutat emplaçada entre l'oceà Atlàntic (al golf de Guinea) i el llac Nokué, quedant així limitada al sud per la mar i al nord per aquest llac. La franja de terra que queda entre aquests dos elements naturals ha sofert en les ultimes dècades un fenomen d'urbanització galopant provocat per moviments migratoris massius camp-ciutat, tant repetits a l'Africa, a l'Amèrica del Sud i, no fa tampoc massa, a l'Estat Espanyol. Al final la necessitat mou muntanyes i la gent busca desesperadament la porta que li done alguna possibilitat (real o suposada), ja siga a bord de pateres per creuar l'estret o aterrant en megaciutats i instal·lant-se allà on bonament poden.

Foto 2. Via construïda sobre el llac Nokué (esquerra i dreta)

Al cas de Cotonou el nivell de saturació és tant gran que la gent, donat que cap al mar no pot instal.lar-se, està guanyant-li terreny al llac. En certa forma al vore la situació, em va venir al cap el llibre de Blasco Ibànyez "Canyas y Barro" sobretot pel que fa al conflicte provocat entre pare, pescador amb una visió del llac com a la seua font de vida tot i que el negoci de la pesca anava cada vegada a pitjor, i fill (Tonet?) que cansat de la vida dels pescadors abandona la tradició familiar (i del seu poble del Palmar) per unir-se a altres "aterradors", que guanyaven terrenys al llac a base de dipositar terra, per poder plantar-hi arròs.

Al cas de Cotonou la gent aterra principalment no en busca de terrenys fèrtils que plantar sinó per construir-se les seues pròpies cases. El material de replè utilitzat és el més barat disponible: les basures dels veïns, aconseguides prèvia compra a les microempreses teòricament destinades a recollir aquesta basura dels domicilis i agrupar-la en distints punts de la ciutat, per posteriorment ser recollida i traslladada en camions.

Foto 3. Construccions en zona humida a les vores del llac

Foto 4. Vial d'accès a vivenda construït amb replè de basures

A més del problema provocat per la nul.la qualitat del material d'assentament de les construccions, la cosa s'agrava donat que el nivell del llac i el freàtic pugen en períodes humits (2 a l'any) i que, a més, les construccions han ocupat fins i tot les vies de sortida natural de l'aigua al mar, amb les conseqüents inundacions i l'estancament d'aigua durant mesos.
Quan arribes a un lloc com aquest no deixes de pensar en l'extraordinària capacitat que tenim els humans per adaptar-nos a determinades situacions.

Ací s'uneixen el problema "natural" de les inundacions amb el problema social migratori inicial i d'ocupació il·legal (legalitzada posteriorment) de terrenys. La veritat és que el problema és ben complex i resulta difícil (impossible?) trobar una solució integral a aplicar a curt-mig plaç. I això, al meu cas, m'impacta i em frustra per moments. Supose que és una mescla d'ansietat i de rebel·lia interior davant de situacions injustes a les quals no hauria ningú de trobar-se mai sotmès.
Des de les inundacions de 2010 (les més grans conegudes), on van morir centenars de persones i determinats barris estagueren períodes de 3 i 4 mesos inundats (amb la necessitat de desplaçar-se amb piragües) la comunitat internacional està finançant una bateria d'estudis i projectes per intentar resoldre el problema. Concretament al meu cas es tracta de fer una proposta de recomanacions arquitectòniques en construccions, de caràcter normatiu, en zones de risc d'inundacions.

Foto 5. Vivendes en zona en procés de consolidació (riberes del llac).
Al fons, el llac.

Foto 6. Problemes d'estancament d'aigua de pluja en
zones humides aterrades

Foto 7. Aigua estancada sense sortida dels vials.
Carrer impracticable molt deteriorat per efecte de l'aigua

Aquesta comunitat internacional a la que m'he referit, en el cas de l'estudi al que jo estic vinculat, és el Banc Mundial, amb tots els recels que a mi em provoca tot açò. En el fons, no puc evitar ser molt crític i trobar-me nadant en un mar de contradiccions. Aquest sistema de cooperació tècnica (d'"experts" que es mouen pel món per repartir els seus dictamens) sembla ser més la porta per ampliar el mercat d'actuació empresarial (de les empreses del Nord, evidentment) en un moment on els respectius mercats interiors estan a la baixa que un vertader sistema de cooperació basat en la solidaritat internacional i en la justícia social. No es tracta tot açò d'una nova forma de colonització?

La meua sensació al parlar amb els tècnics dels distints municipis de l'àrea metropolitana de Cotonou i dels dels diferents Ministeris és que més que un expert que els diga que el problema és que no existeix xarxa de sanejament al carrer o la permissivitat davant la implantació anàrquica dels ciutadans al territori, el que necessiten són els recursos (materials, econòmics) per a resoldre-ho.
Possiblement jo mateix (l'empresa per a la qual treballe) és el dany col.lateral que han de sofrir per tal que aquests recursos arriben. El que ens toca, al fi i al cap, és fer el mínim mal possible...

#HoPodemTot, veges!

Ja fa dos mesos que pare per Barcelona i la veritat és que d'activitat no em puc queixar.  La meua pròpia va bé, currant des de casa (sent quasi al 100% el meu amo!!), a bon ritmet i sense excessius agobios ni massa desorganització.

En aquestes, desprès d'un primer mes acampat a casa al.liena (molt ben cuidat, això sí!) -i amb desconnexions viatgeres a Almeria i Fes o ocio-culturals per veure Obrint Pas a València-, tot aquest mes de maig he estat vivint  al barri de Sants: sí, sí, molt a prop de CanVies i al mig de tot el fregao (estat policial més bé). Entre miges, i continuant en l'aspecte polític, David Fernàndez a Sueca (amb el temps sabrem realment la importància del que Reconstruint Fuster i la Xala estan fent per al poble), eleccions europees ("coletas", batacada del PPSOE) i, ara, abdicació del monarca, por la gracia de dios, del caudillo i de tots nosaltres que ens deixem prendre el pèl massa a sovint. Però bé, anem per parts....

   

Tot i que l'aposta de Podem per aprofitar el tiró mediàtic de Pablo Iglesias dóna un tuf de verticalitat i de personalisme al projecte, no s'ha de negar que que una força amb un discurs més a l'esquerra de l'actual IU amb uns resultats a l'Estat Espanyol com els que ha tingut (3a força política a Madrid, recordem) és una bona notícia. I ho és perquè, de retruc, suposa un fre al populisme de Rosa Díez i un toc d'atenció molt gran a Cayo Lara i tota IU: no sou capaços de re-ilusionar, ni tan sols de recollir el rebuig del PSOE. Feu-s'ho mirar. Alguna cosa em diu a mí que, des de fa molt de temps, IU s'ha acabat.

Per altra banda, la costellà del PSOE que acaba amb Rubalcaba dimitint, però, pel que es desprèn de les últimes notícies, havent-ho deixat tot (successió monàrquica) molt ben lligat. A l'estil de Rubalcaba, res de nou. Ja s'ho faran però estic segur que el PSOE encara no ha tocat fons. Temps al temps.

I... parlant del monarca i la seua abdicació, l'altre dia em vaig passar per plaça Catalunya, amb no massa il.lusió, la veritat, per vore l'ambient i fer bulto per rebutjar la continuïtat monàrquica i celebrar que, aquell a qui se'l va anomenar "cap dels torturadors", plegava. Em vaig quedar en un regust molt raro. Desprès de la setmaneta anterior marcada per tots els fets de Can Vies, vaig sentir que amb la immensa majoria de gent de la plaça no m'ajuntaria ni per a fer-me un café. I és que la hipocresia de tots aquells que reclamen fer pinya per tenir un Estat Propi de manera incondicional mentre tapen agressions policials, abús de poder i un caciquisme propi de la dreta més reaccionària (sí, sí, la que representa al fi i al cap CIU) em dóna un asco que no veges. Jo vull canviar-ho tot, i no em conforme abraçant-me a la teoria de "l'independentisme màgic" (com l'anomenava un amic) mitjançant la qual, una vegada fora d'Espanya, tot és de color de rosa.

Dilluns passat (fa una setmana i poc) l'iluminat de l'alcalde de Barcelona i el seu regidor del districte de Sants-Monjuïc decidien aplicar això del "ací mane jo i es fa el que vull jo, per collons" que tant li ha funcionat al PP a València, per exemple, i entrar a desallotjar CanVies i enderrocar-lo el dia següent. Ja heu vist les fotos i heu seguit les noticies, supose. El que jo vos puc contar és que l'actuació policial va ser brutal. Els coneguts de Barcelona, més acostumats que jo a tot açò, davant la meua sorpresa em deien, "benvingut a WARcelona, Enric".

Estava a vora 500 metres de la furgona de TV3 que es cremà, amb moltíssima altra gent que no feia res més que concentrar-se i dels furgons baixaren una quadrilla de Mossos per a repartir palo i dispersar a una gent que no estava fent res. Volien fer por. Ixa por que et du a la paràlisi, a l'aborregament. La diferència és que es trobaren amb el mateix oponent que es trobà la Policia Nacional al barri burgalés de Gamonal: la dignitat de la gent i la cabuderia d'assumir que hi han coses que no es poden acceptar i que o es lluita o ens avasallen. El pols, tot i que no s'ha acabat, jo tinc ben clar qui l'ha guanyat de moment. L'ajuntament recula i continua fent el ridícul més espantós (diumenge, el tinent alcalde donava un suposat ultimàtum per a negociar, - ni resposta va tenir- dilluns parlen de llevar la grúa cremada del mig del pati i dimarts (avuí) estan presentant abans de l'assemblea de CanVies una proposta.

La resposta és la mateixa, ni cas. Ni cas com a resposta a les Institucions però tones de solidaritat, de coratge i d'esperança com a resposta a tots nosaltres, a ixe policia interior que tots tenim i que intenta convéncer-nos de que la utopia no existeix, per dir-nos què tot està per construïr, que tot és possible i que, a més, ho podem tot.

Mira si m'he cregut jo això de que ho podem tot (a nivell tant col.lectiu com individual!) que he decidit començar el meu hort-cutre urbà al balconet i en tres dies tinc ja creixent alguna cosa que s'hauria de transformar en raves. Als encisams (baix) encara se'ls espera... ja vos contaré!

sensacions (dos mesos desprès)

Fa dos mesos parlava de contradiccions.
Dos mesos, dos mesos en que ha passat de tot.

Decisions (sense gairebé indecisions),
il·lusions (again!),
alegria,
viatges,
rises,
complicitats, molta complicitat.

Cercles que s'expandeixen, xarxes que es connecten:
mons distints que un dia es troben, es reconeixen i s'abracen.
Ací, allà, dins, fora.

Trobar-se,
ser conscient què aquest no és més que un pas per seguir buscant-se,
per seguir formant-se, per seguir vivint.

Creure, voler, viure.
creure en la gent, confiar.
confiar, front el fatalisme que ens creu com a grup, perduts.
Convèncer, vèncer. 
creure en ú mateix, que et creguen.

Voler, voler-se.
Voler, què voler és poder i compartir "amar".
Disfrutar, oblidar els tal volta,
abraçar els sí, sense por, amb il.lusió.

Viure i re-viure,
crear, re-crear i construir.
No parar mai.
Finals que són principis,
principis que són vendavals.

Endavant,

ens veiem promptet!

Contradiccions

Recentment he llegit un article (no sé si anomenar-lo així) que ha encès la xispa per a aquesta reflexió. L'escrit en qüestió no és cap cosa que jo havera anat buscant ni que el guardaré en ixe caixonet de “sabers” que tenim tots i que contribuixen a ser com som i anar evolucionant. M'arribà en un context de broma enmig d'una conversa virtual amb una amiga (ai quan de bé fan les noves tecnologies quan estàs més assoles que la una!)  i vaig decidir a llegir-lo amb una sonrisa a la boca. Les línies reflexionen (crec que es podria dir així) sobre com sóc. Sobre com som. Em diuen com sóc. Et diuen com eres. Pretenen fer-ho, al menys. Diguent-te com eres estant apuntant-te indirectament el camí a seguir d'acord amb la teua forma de ser.

Sempre m'ha semblat curiós aquest tema, el tema de l'horòscop. Ja no pel que diu sinò el mecanisme pel qual aquestes coses generen curiositat. Si està i perdura als diaris i demés sols se m'ocorre que siga per dues coses: per omplir o perquè ven.

Si és per omplir (cosa que no m'estranyaria gens) em trenca totalment l'argumentari d'aquesta reflexió. Estaríem en el mateix cas que el de la telebasura: s'ompli de no continguts el mitjà audiovisual i d'uns valors que, curiosament, desperten la indignació o l'emoció dels televidents de cara a temes prefixats i controlats pel mateix que programa. Es redueixen els subjectes a la vista de l'espectador, se li acota la seua visió (crítica) i se'l controla, per tant, en les seues possibles reaccions
irascibles. Què poc duren els programes contestataris a la parrilla radiotelevisiva!.

L'altra opció, tanmateix, és la que em fa reflexionar ara: el que venga el tema de l'horòscop. I, sobretot, el “per què” ven. Sense cap fonament psicològic ni sociològic que sustente les meues opinions, crec que el motor és la por, por que a mi me'n sobra, per cert. Ja fa temps, una persona molt pròxima a mi, acostumava a dir-me que la por és el mecanisme més paralitzant que hi ha. A nivell col·lectiu el reflex d'açò és més que evident. El llibre (i pel·lícula documental de Naomi Klein, “La doctrina del shock”) recopila al llarg de la història com provocar aquest shock psicològic en les masses i la seua conseqüent paràlisi és aprofitat per aquells qui tenen el poder per aplicar les mesures més antisocials i que aquestes es puguen mantenir. A nivell individual, la por té l'inconvenient de ser, en certa forma, un tema tabú. Normalment les pors són vistes com a defectes, el que em fa pensar que és el que fa que no siguen compartides obertament i que, com crec que és el meu cas moltes vegades, que no arribem ni a acceptar-les interiorment. Por al no tenir respostes, a fallar, a no arribar, a no aprofitar. Per això està bé tenir una guia. Per això és un bon mantra tenir algú que et diga què i com has de fer les coses. Aquesta feina durant molt de temps l'ha fet la religió i les esglésies. La confessió com a oportunitat de redempció és el mecanisme que tanca el cercle en el dia a dia de la tortura mental i, el paradís, la vida contínua, la que ofereix la segona oportunitat per a aquells insatisfets permanents. Supose que l'horòscop té un paper de guia en certa forma similar. Què ens queda, aleshores, als racionalistes poregosos no creients? De moment, tenim la reflexió (que no es poc) i, almenys 1 hora a la setmana, pegar-li un xut a la part racional i abraçar el ioga com a “guia” alternatiu temporal. El meu horòscop particular, vaja. Al final, ú mateix, és un niu de contradiccions.

Tornem a...

Duc ja uns dies pensant en escriure al bloc (altra vegada). Sense saber si serà una cosa puntual o tindrà una certa continuïtat, avuí m'he decidit. I em decidesc a fer-ho assegut a un tren, de "viatge", però ara no de Maputo a Manhiça sinò de Vilanova a Barcelona.
Fa un any estava a Moçambic i, fins ara, no m'he decidit a contar per aquest canal ni allò que se'm passava pel cap ni allò que estava vivint. Un any ple d'experiències, d'implicació política, d'estudis, de mal de cap per intentar trobar alguns ingressos que em donaren un poc d'estabilitat. Però bé, tampoc pretenc fer un resum de l'últim any de la meua vida a aquesta entrada al bloc!

La idea (ĺes ganes, més bé) de tornar a escriure em venen de fa unes 2 setmanes quan vaig rebre la notícia que el Vereador Cheuane (el concejal del departament d'obres a l'ajuntament de Manhiça, aquell que em va organitzar el dinar sorpresa i que em va sentar al seu costat d'aquella taula presidencial improvisada) havia faltat. De seguida em vingué a la memòria allò que vaig escriure en algun moment mentres estava a Manhiça, de què l'única opció de tornar a trobar-me amb aquesta gent (els "mulandi" amb els que jo m'havia relacionat) passava perquè jo anara; "qüestió de poder adquisitiu", "desigualtats Nord-Sud", crec recordar que escrivia en aquell moment. Com que el meu no m'ho ha permés, al V. Cheuane ja no el tornaré a veure. DEP.

Per altra banda, i molt relacionat amb el poder adquisitiu, he de dir-vos que molt probablement prompte tornaré a "canviar d'aires". Aquest cap de setmana he estat a França, a la regió de l'Alta Savoia, inspeccionant el terreny ja que tinc una oferta damunt la taula per anar-me'n allí a treballar. No es tracta de res relacionat amb la cooperació sinò que és un curro en una consultora d'enginyeria per a fer projectes. Tot i que l'experiència té moltes coses positives (estabilitat econòmica, pujada al tren laboral en l'àmbit enginyeril, obertura de porta del mercat francés o possibilitat de conéixer altra zona, altra gent), no sé si per por o perquè a pesar dels problemes de pasta he estat de puta mare a Vilanova i la Geltrú, la veritat és que no estic especialment emocionat d'anar-me'n. A casa amb Clareta ha anat genial i fora de casa, tant a la universitat (menuda quadrilla de fenòmenos que he "fitxat" com amics) com al poble m'he sentit la mar d'agust. Crec què és el primer lloc on he viscut (fora de Sueca) on realment no m'importaria gens ni miqueta viure a llarg plaç.  Serà que ens fem majors i ja busquem un lloc de tranquilitat? Probablement la raó s'haja de buscar en l'equilibri de moltes situacions.

Però bé, com deia, possiblement aquesta experiència s'acabarà prompte. La situació a l'Estat està fatal, tot i que als de Guindos, Rajoys i companyia parega que els falte un no res per treure a passejar això de l'"España va bien", altra vegaada. Quina cara més dura! I, mentrestant, la ciutadania se les intenta apanyar conforme pot: ja siga ocupant tot un edifici propietat del banc (com avuí mateix ha fet la PAH Garraf a Vilanova) o pirant-se fora, ni que si ga sense ganes. "No se n'anem, ens tiren!" deia una campanya impulsada per algun dels grups vinculats al 15M. Al final, tirant-nos, per esgotament, crec que ens guanyen una batalla. De totes formes, ací i arreu, continuarem plantant-li cara a aquells que defensen que la solució passa per més individualisme, més egoisme (en fi, més capitalisme), construïnt ponts, vincles, xarxes i alternatives que ens permeten viure a tots, col.lectivament, una vida més digna. Creant poder popular, en definitiva. Anem a intentar-ho!

adéu Manhiça! fins sempre

Últim post des de Manhiça i crec que pot ser de tot excepte trist i melancòlic. Han passat més o menys 10 dies des de que escrivia l'última vegada i, com es preveia, ha segut tot una celebració i ha anat molt bé. El cap de setmana passat va ser intensíssim amb divendres de festa-despedida exclussivament mulungu, dissabte clavat en mig d'una festa de demanada de mà moçambicana ("lobolo" és el nom que rep ací), que ja vos contaré com parí per allí, i diumenge en la festeta a ma casa que va resultar ser una mescla de gent i de races interessantíssima i divertidíssima. Al final del cap de setmana, l'esquena es tornà a resentir tot i que, per principis, em neguí a queixar-me ni tan sols una miqueta.

grup de dansa africana al lobolo

veïnes fent-nos la Xima
per al dinar a casa

  

preparant la "torrà"

equip d'aigua municipal al complet:
 Nhumaio, Mahumane, jo mateix i Carlitos

reunió de monioria

La setmana ha passat sopant ací i allà i esperant el dimecres, què és quan era la reunió de monitoria que (a efectes pràctics) tancava el meu treball ací i que consistia en exposar el treball realitzat davant del propi municipi, la cooperació espanyola i alguna que altra ONG interessada que està treballant a Manhiça en temes d'aigua. Va ser una presentació de més o menys 1 hora (i debat posterior) que vaig conduir jo en un portugués axabacanat però que donava de sobra per poder expressar tot el que volia. És sorprenent perquè per a mí és la primera vegada que comence a parlar un idioma sense haver estudiat res abans i sense analitzar com es construeixen les frases i, tot i que està clar que la seua proximitat al català ajuda i que els moçambicans són de tot menos ràpids a l'hora de fer les coses (parlar inclòs), m'he sorprés al vore que ixa paràlisi que habitualment a mí m'entra quan parle una llengüa extrangera, ixa por a cagar-la i a fer el ridícul, ara no ha segut tal. Possiblement perquè no em quedava altra o ves a saber per què. El cas, com dia, és que anà molt bé, pense que tots els que estavem allí (començant per mí) quedàrem prou satisfets.

reunió de monitoria

foto de grup post-reunió

A més, per rematar la setmana laboral, el divendres, sense jo saber-ho, el concejal m'organitzà un dinar de "despedida". Va ser total vore'm allí sent el protagonista i seguint un protocol que mostrava, clarament, les jerarquies existents i el respecte per elles. Allà estava jo en la taula presidencial (l'única taula que hi havia) a la mà dreta del concejal i, un escaló per baix, els meus companys. El simbolisme, com es podeu imaginar, no m'agradà gens però també estic en casa al.liena i he de respectar les tradicions. Tradicions que implicaven que diguera algunes parauletes... no em vaig negar, ja sabeu que m'agrada "falar" prou! Els tres mesos i mig que he estat ací han donat per guanyar-me la confiança de la immensa majoria dels que han segut els meus companys de treball i per poder mostrar-me, inclús en un registre com aquest, com sóc jo: informal, fent bromes i "trencant" (de la millor forma possible i en la mesura del possible) el protocol establert. Jo no m'ho esperava, la veritat. No havera passat res si simplement l'últim dia havera consistit en tirar-me quatre fotos en els que han estat els meus companys més pròxims, havera segut suficient. Però tot açò, tota aquesta "molèstia", em fa sentir-me molt satisfet dels llaços que he pogut fer ací. Ara que estic a punt d'anar-me'n, i després d'algun nus a la gola que altre però sense cap llàgrima (curiós en mí, que sóc prou ploron), comence a donar-me compte que a un sector molt important dels meus amics d'ací, el més probable és que no els torne a vore mai. A la quadrilla mulungu tinc la sensació que les noves tecnologies permetran mantenir el contacte i facilitaran algun encontre puntual que altre durant els pròxims anys, però als "mulandi", com s'anomenen ells mateixa en shangana, va a ser difícil. I ho serà perquè, a diferència de les altres vegades que me n'he anat fora i he tornat, la possibilitat de reencontre passa únicament per mí, per què jo em desplace ací i que, a més, els puga trobar. Ells no tenen opció. Desigüaltats Nord-Sud, distribució de la riquesa i poder adquisitiu. En poques paraules, dos mons distints al mateix planeta: rics i pobres.

taula presidencial...

En estos casos, el matís que intente fer jo per trencar la idea de "mulungu tem muito dinhero" a l'explicar que jo no sóc ric ni que el meu poder adquisitiu és el que ells imaginen, no conta. L'únic que alguna vegada (almenys a mig plaç) tindrà opció de desplaçar-se seré jo.

Ahir parlava en Yazaldo sobre la descoberta (i ja en van moltes) de gran quantitat de petroli i gas al nord de Moçambic i el perill que açò comporta si els beneficis no es socialitzen i reverteixen sobre el poble,  poble que està entre els 10 últims del món en índex de desenvolupament humà (IDH). Yazaldo és altre element important que em deixe ací. Importantíssim per entendre un poc més moçambic i la seua història i el rastafarisme en general i els seus llaços amb la seua terra, Àfrica, i amb els que menys tenen. Un dia, explicant-me que els rastes creuen en la unió del poble negre, africà, entés com una nació comuna, em comentà que el seu concepte de "negre" incloia a tot aquell que estava oprimit al món. Oprimit per algun opresor que, en molts dels casos en Àfrica, després de molts anys de descolonització, te el seu mateix color de pell. Aquest missatge reivindicatiu, crític i combatent, que únicament li l'havia escoltat a Yazaldo, i sempre amb una sonrisa enorme, el vaig tornar a escoltar el dissabte.
Vaig anar amb Carles i les meues companyes tantes voltes de viatge i de reflexió, Anna i Ana Carolina, a vore un concert, i ens trobàrem en una mescla de reagge i rap que va molar prou. Azagaia és el nom del raper i la veritat és que va ser espectacular. Missatge molt crític amb el govern i els seus dirigents i en la situació de pobresa del país. Pel que es veu, fa no res, li posaren droga al damunt per agafar-lo i posar-lo a la presó però tot es demostrà un montatge. Al final el poder té molta por de la dissidència i la lliure crítica, ací i allí.

al riu, abans d'eixir el Sol

Entre mig de la setmana, una cosa especial: vaig tornar al riu per tancar el cicle Manhicer, i gaudir de l'espectacle de l'eixida del sol alhora que s'amagava una lluna pleníssima per l'altre costat. Va valer moltíssim la pena dormir unes poques hores per anar amb Berta i Lola a intentar atrapar totes aquestes sensacions.

eixida de Sol

barquer venint a per nosaltres

Com dic, es tanquen els cercles. Hui justament, ara quan arribe Dionisio i m'arreplegue per anar a Maputo, es tancarà el de Manhiça. Demà, desde Maputo, eixiré cap a Madrid amb escales a Johanesbourg i Munich per arribar un dia més tard... temps de sobra per continuar reflexionant. Ens veiem en un no res, i ara de veres. Besos a tots!

maletes preparades! ja estic ahí, ara sí! :-

i queda un no res...

Molt de temps des de l'última entrada al bloc i hui, de nou, torne a estar per ací. I torne a estar amb energies renovades, després d'una setmana que començà amb un mal d'esquena bestial (coses de l'edat) i que està acabant plenament recuperat i preparant el cap de setmana.

fa dos diumenges, a Maputo, tornant del
Mercado do Peixe damunt d'un tuck-tuck

Cap de setmana que es preveu ací a Manhiça, organitzant alguna espècie de festeta-dinar que congregue a part dels mulungus de la zona i a gran part dels meus companys (i respectives famílies) de treball moçambicans. Festeta-dinar, que servirà per "formalitzar", de manera informal, el final del meu treball ací. De fet, ens avançarem, perquè definitivament acabe de treballar en una setmana, el pròxim divendres dia 3 d'Agost i 4 dies després ix el vol en direcció a Madrid, on em quedaré uns dies treballant abans d'anar cap a Sueca. Este tipus de reunions on es mescla gent prou diferent sempre m'han fet gràcia i sempre resulten, al principi, difícils d'organitzar però al final acaben estant genial. Alguna experiència al pis de Sueca tinc pels meus aniversaris o amb alguna aportació "externa" al sopar de cap d'any amb els colegues. De totes formes, el que organitza sempre és el que pijor s'ho passa, justament per això, per l'interés que tot isca bé.

diumenge, a la platja.

Com veieu, em queda una "rosà". Un no res que passarà rapidíssim, perque la feina apreta i, quan les coses van acabant-se, sempre venen les presses. Presses per fer tot allò que ha segut impossible fer durant aquests 3 mesos i quasi mig que hauré estat per ací. El final del treball, de manera formal de cara al municipi, acabarà el dia 1 amb una reunió on s'espera a l'alcalde, el concejal, els tècnics i els finançadors de l'Agència Espanyola de Cooperació que supose que conduiré jo en la seua majoria. Al fi i al cap, el que ha estat a primera línia de batalla ací a Manhiça he segut jo. Em dóna la sensació, ara que s'està acabant, que per a mí és un repte transmetre la importància de que en un futur l'àrea d'aigua funcione bé. Importància pel que fa a la gent del poble, que si així fóra, acabaria pegant un bot important en la seua qualitat de vida, i importància pel que fa al plantejament polític: reforçar i consolidar un servei públic a un país a l'altra punta de l'Estat on jo visc, Estat que opta per polítiques en direcció totalment contrària. La pressió continua al carrer tot i que caldrà sobreviure a un agost, normalment paralitzant. Tot i això, qui pense que açò morirà és que no recorda l'any passat com soterraren (per a després resucitar amb força) el moviment 15M a l'estiu.

Posta de sol, diumenge passat,
tornant de la platja.

Ja faré una reflexió més calmada sobre les sensacions finals quan passe tot açò i agafe un poc de distància però el que puc dir és que estic content. Disfrute del que faig ací però no tinc sensació de que anant-me'n estiga perdent-me alguna cosa. Vaig venir i (pel que es veu) tenia prou ben assumit el temps que anava a estar i, se m'ha fet el suficientment curt per estar sempre fent alguna cosa i el suficientment llarg per tenir ganes de tornar, descansar, vore a la tots i anar-me'n de viatge en Clareta, abans de començar nova etapa l'any que ve, prop de Barcelona, que promet ser prou interessant. Entre mig, han passat moltíssimes coses, he conegut molta gent interessant, he provat un tipus de treball que sempre havia volgut i mai m'havia decidit i he respirat i transpirat una part d'Àfrica, què si ara ja ho tinc assimilat i no li dóne més importància, estic segur que en la distància i el temps, em donaré compte que tot açò s'haurà instalat dins de mí i que d'alguna forma m'haurà modificat.

De moment, anem a rematar les coses per ací. Ens veiem promptet!

Besos

som el 99%...

15 dies des de l'últim post i, anormalment, no tinc la sensació que aquest retràs siga pel nivell d'activitat (com ha passat altres vegades) sinó perquè no he sabut posar-li paraules al que m'ha estat passant estos dies. I, pensant-ho bé, tampoc és que la meua activitat en estes 2 setmanes haja estat molt diferent de les altres en les que les paraules i les històries apareixien com donades. Cansament, saturació, pèrdua del factor sorpresa de tot allò que m'envolta? Ni idea, la veritat. El fet és q estic acì altra vegada.

la meua habitació

Estic desdejunant, hui diumenge, tirat al terra, damunt l'estera, dins del meu 'predio' mirant a la 'dependencia' d'enfront. I ho faig perquè este cap de setmana he decidit quedar-me sol a casa i no apuntar-me al mulungu-plan (que consistia en tornar a Bilene per anar a passar tot el cap de setmana). I m'he quedat, un poc per inèrcia, tot i que buscant el que ahir ja vaig tindre: tres hores de lectura estobat al terra i amb el Sol, els meus veïns i les gallines (sense amo reconegut) fent-me companyia, passejant després per Manhiça per anar a comprar al mercat, fent un intent infructuós d'anar al futbol local (infructuós perquè l'equip visitant no va arribar), dinant a casa amb el meu company de feina, aquell que segons l'alcalde li discuteix el poder local, i finalment fent una cervesseta nocturna per rematar el dissabte i anar-me'n a domir a les 12'00, més content que unes pasqües.

estera preparada per a
plan lectura

I m'alce hui, relaxat a casa, i mire les notícies. Concretament pegue una mirada ràpida a ixe filtre informatiu que és el twitter i seguesc amb atenció 2 coses: la @MarchaNegra i l'assemblea d'ahir dissabte a Alcublas x tal d'organitzar una resposta ciutadana al que pareix ser una desastrosa actuació (altra!) dels nostres governants en la gestió forestal preventiva i la de l'incendi de l'altre dia.
Els primers, els miners, continuen caminant a peu des del Nord de l'estat cap a Madrid, portant la bandera de la dignitat i marcant-nos el camí de la resistència davant de tanta retallada i tanta exigència als que menys tenim, per a que perpetuem la posició dels que més tenen. Camí que, o el seguim o entre criminalitzacions de la protesta i desinformaciò als mitjans tradicionals un dia ens el trobarem tapiat (ens l'haurem tapiat nosaltres mateixos?) per sempre.

fent el dinar a la cuineta

Del segon, del foc, les seues conseqüències i d'aquesta assemblea a Alcublas, poca cosa
puc dir des d'ací: simplement em mantinc amb els ulls ben oberts per captar tot el que passa.

A banda d'este cap de setmana de relax, en estos 15 dies bàsicament puc destacar dos coses: 1. el Deu d les tecnologies ha aliniat els astres en contra meua i; 2. Continue aprenent cada dia que passa.
Respecte la primera, he de dir que el cap de setmana passat vaig sofrir un atac de calamitats amb l'emborratxament de l'ordinador que venia gastant (i mira que la cantinela de no deixar líquids al costat de l'ordinador me la conec de fa ja temps) i el no-funcionament (ara sense cap motiu aparent) de la targeta de la càmera de fotos.

teclat desmuntat

Pel que fa a l'ordinador, he pogut recuperar la informació i consegueix arrancar, tot i que els efectes de la poca cervessa que va beure encara li duren (hi ha 4 tecles que, ni desmontant el teclat, untant-lo en un líquid especial i deixant-lo secar, volen tornar a funcionar).

Respecte a la càmera de fotos, ja no vaig poder recuperar les que no tenia a l'ordenador i això sí que em va saber mal. Ahir em carreguí de valor i vaig fer recompte de les pèrdues: unes 200 fotos. Sobretot de la 2ª visita a Bilene i de l'"event" del dissabte passat: i aquest em va saber més mal.

Vaig baixar el dissabte a Maputo per assistir a un taller participatiu que organitzava Enginyeria Sense Fronteres-Catalunya per presentar el seu projecte a la Comunitat. El projecte en qüestió, resumint molt i arriscant-me a dir alguna cosa no certa, és una actuació a un barri de Maputo que té bàsicament dos pates: assessorar tècnicament al seu ordenament i sensibilitzar i enfortir els seus habitants pel que fa al coneixement dels seus drets, a dotar-los de criteris per tal que puguen valorar correctament les propostes de reordenament del barri o les ofertes econòmiques que puguen rebre per les seues propietats.

nanos d'una escola amb
planta de Mandioca

Aquest taller es realitzà a una escola i els participants eren els líders locals a nivell de barri. Després de breus presentacions de les organitzacions que impulsen el projecte (ESF i la contrapart local) s'inicià un diàleg per captar què entenien els presents per drets i deures de la comunitat, de la municipalitat, transparència, processos participatius, etc. Finalment, AnaC (colombiana, no ho oblideu) tancà la presentació de la part d'ESF amb una idea i una imatge per simbolitzar l'enfoc del projecte: els castellers catalans (les nostres muixarangues). La importància del castell en el seu tot, com a culminació d'una "obra", participat per tots els individus que, més enllà d'únicament aquell que es situa al punt més alt formen, des de la base, ixa torre humana.

Idea que, per altra banda, vé que ni pintada com a possible eixida a tota la problemàtica social que ens envolta: a nivell simbòlic, ens diu el "moviment indignat" americà que els "manats" representem el 99% front l'1% dels que manen. Al fi i al cap, es resumeix en allò de que junts, de manera col.lectiva, podem. Com les muixerangues. No tinc cap dubte.

Viatges i dubtes

Hui, 25 de Juny, torne a escriure de nou amb paper i boli una entrada al bloc que en breu (espere) passaré a format més modern i que acompanyaré d'unes quantes fotos. I ho torne a fer estant de viatge de tonada a Manhiça dins d'alguna cosa a cavall entre la xapa i un autobús de línia d'ixos que nosaltres considerariem normals. Són quasi les 8 del matí i estic eixint d'Inhambane, a uns 500 km al nord de Manhiça és a dir, em separen aproximadament 7 hores del que ací és ma casa.

En una paradeta a fer "xixi",
viatge d'anada

Estic convençut que siga el que siga el que em depare aquest viatge serà distint al d'anada que vaig fer el divendres. Distint perquè molta casualitat seria que s'havera de canviar una roda amb ferramentes emprades a un camioner que (menys mal! que) passava per ahí o que trencara aigües una dona a mitjà viatge. Mire al meu voltant i, de moment, no veig cap dona "grávida", com diuen per ací. A més, ja puc apreciar que el grau de comoditat serà prou més alt. Eixir de l'estació inicial i arribar un temps prudencial abans de l'horari de sotida previst m'ha permés escollir "ventanilla", i sentar-me en un seient normal. Molt diferent al viatge en "pasillo" damunt d'un bidó del divendres passat. De totes maneres, sé segur que tot i la infomoditat del bidó i la búsqueda desesperada d'alguna cosa que m'apuntalara l'esquena (al menys un ratet), l'experiència del divendres m'acompanyarà tota la vida: encaixar-te entre sacs, bidons, xiquets amb fiambreres de peix sec per a matar la fam durant el viatge i més gent, no té preu. A més, que el xiquet se t'adorga als braços mija horeta compensa el mal de cul povocat pel seient, per a mí, improvissat.

al monument a Samora
 Machel d'Inhambane

Vaig venir fins ací aprofitant un cap de setmana de tres dies donat que hui és "feriado". I ho és, perquè un 25 de Juny, després de la caiguda del règim de Salazar a Portugal i d'anys de guerra de guerrilles del Frelimo es proclamà la independència del país en 1975, amb Samora Machel com a president.
He vingut a Inhambane amb les dos Annes i hem tingut la sort que un xic català ens deixara la seua casa situada a la pròpia ciutat. Aquesta és una ciutat preciosa, envoltada per una bahia que rep el mateix nom i que li dóna un encant especial. Pel que he pogut llegir, la ciutat ha estat històricament un focus comercial important, amb presència al llarg del temps d'àrabs, indis i finalment cristians, amb la dominació portuguesa. Al final del segle XIX era el principal port de tràfic d'esclaus del país. Després d'anar desplaçant-se el centre de poder comercial cap a Maputo, al Sud, la ciutat resta calma, amb tamany intermig i sense tant de caos com la capital. Com podeu vore a les fotos, un lloc ideal per gaudir d'una posta de sol mentres estàs envoltat de pescadors que intenten guanyar-se el jornal diari.

pescadors, al
 port d'Inhambane

pescadors 

posta de sol 1

mercat d'Inhambane

a la platja de Tofo

A pesar que tampoc vaig vore excessius mulungus a la ciutat d'Inhambane, a aquesta zona la "nostra" presència és prou habitual. I ho és, fonamentalment, perquè a uns 10 km es troben les platges de Tofo, Tofinho i Barra, ideals per al relax i per tal d'"apanyar" algun curset de submarinisme que permeta viure l'experiència d'explorar la vida submarina i tenir un tauró a escasos metres. Jo vaig passar de fer-ho: Ni el pressupost, ni la meua miopia, m'ho permetien aquest cap de setmana però crec què és una experiència que en algun moment hauré de provar. Una expedició d'expatriats vinculats al CISM llogà un apartament i estagué disfrutant de l'experiència i compartint-la, tot i que fora vebalment, durant tot el dissabte.

Pel que fa a la setmana laboral, he estat més preocupat del que fins ara havia estat per ací. Preocupat pel tema de la feina, del meu paper i dels resultats que, previssiblment, no s'alcançaran. Pense que l'orige de la preocupació és que, per una banda, vaig prenint consciència que em queda poc de temps i molt a fer (la previsió és acabar de treballar la primera setmana d'agost) i, per altra, les dificultats externes per fer aquesta feina. Si la burocràcia eternitza les esperes i el propi ritme ja és prou diferent al nostre, el que els criteris tècnics de l'equip municipal valguen no res front l'opinió de l'alcalde no ajuda massa a la comsecució dels objectius fixats. Molt difícil trobar motivació dels tècnics quan l'alcalde els ridiculitza en públic, diu que estan organitzant un complot contra ell (encapaçalat, segons el Senyor President del Consell Municipal, pel tècnic responsable de l'àrea d'aigua) i imposa un canvi d'una vàlvula o l'extensió de la xarxa d'abastament en contra dels criteris dels que, suposadament, entenen.

Si el meu treball estava plantejat des de la base (els tècnics) per anar pujant cap amunt (Concejal i finalment el President) i, aquesta base no es creu ni important ni respectada, tot apunta a que acabarem fent un document molt bonic i molt professional que marcarà les línies d'una nova organització de l'àrea d'aigua municipal però que ningú aplicarà. Així, davant d'aquesta perspectiva, em pregunte: què estem aportant nosaltres (què estic aportant jo) ací? Hi ha possibilitat (i temps) per reconduir la situació?