dimarts, 11 de juny del 2013

Tornem a...

Duc ja uns dies pensant en escriure al bloc (altra vegada). Sense saber si serà una cosa puntual o tindrà una certa continuïtat, avuí m'he decidit. I em decidesc a fer-ho assegut a un tren, de "viatge", però ara no de Maputo a Manhiça sinò de Vilanova a Barcelona.
Fa un any estava a Moçambic i, fins ara, no m'he decidit a contar per aquest canal ni allò que se'm passava pel cap ni allò que estava vivint. Un any ple d'experiències, d'implicació política, d'estudis, de mal de cap per intentar trobar alguns ingressos que em donaren un poc d'estabilitat. Però bé, tampoc pretenc fer un resum de l'últim any de la meua vida a aquesta entrada al bloc!

La idea (ĺes ganes, més bé) de tornar a escriure em venen de fa unes 2 setmanes quan vaig rebre la notícia que el Vereador Cheuane (el concejal del departament d'obres a l'ajuntament de Manhiça, aquell que em va organitzar el dinar sorpresa i que em va sentar al seu costat d'aquella taula presidencial improvisada) havia faltat. De seguida em vingué a la memòria allò que vaig escriure en algun moment mentres estava a Manhiça, de què l'única opció de tornar a trobar-me amb aquesta gent (els "mulandi" amb els que jo m'havia relacionat) passava perquè jo anara; "qüestió de poder adquisitiu", "desigualtats Nord-Sud", crec recordar que escrivia en aquell moment. Com que el meu no m'ho ha permés, al V. Cheuane ja no el tornaré a veure. DEP.

Per altra banda, i molt relacionat amb el poder adquisitiu, he de dir-vos que molt probablement prompte tornaré a "canviar d'aires". Aquest cap de setmana he estat a França, a la regió de l'Alta Savoia, inspeccionant el terreny ja que tinc una oferta damunt la taula per anar-me'n allí a treballar. No es tracta de res relacionat amb la cooperació sinò que és un curro en una consultora d'enginyeria per a fer projectes. Tot i que l'experiència té moltes coses positives (estabilitat econòmica, pujada al tren laboral en l'àmbit enginyeril, obertura de porta del mercat francés o possibilitat de conéixer altra zona, altra gent), no sé si per por o perquè a pesar dels problemes de pasta he estat de puta mare a Vilanova i la Geltrú, la veritat és que no estic especialment emocionat d'anar-me'n. A casa amb Clareta ha anat genial i fora de casa, tant a la universitat (menuda quadrilla de fenòmenos que he "fitxat" com amics) com al poble m'he sentit la mar d'agust. Crec què és el primer lloc on he viscut (fora de Sueca) on realment no m'importaria gens ni miqueta viure a llarg plaç.  Serà que ens fem majors i ja busquem un lloc de tranquilitat? Probablement la raó s'haja de buscar en l'equilibri de moltes situacions.

Però bé, com deia, possiblement aquesta experiència s'acabarà prompte. La situació a l'Estat està fatal, tot i que als de Guindos, Rajoys i companyia parega que els falte un no res per treure a passejar això de l'"España va bien", altra vegaada. Quina cara més dura! I, mentrestant, la ciutadania se les intenta apanyar conforme pot: ja siga ocupant tot un edifici propietat del banc (com avuí mateix ha fet la PAH Garraf a Vilanova) o pirant-se fora, ni que si ga sense ganes. "No se n'anem, ens tiren!" deia una campanya impulsada per algun dels grups vinculats al 15M. Al final, tirant-nos, per esgotament, crec que ens guanyen una batalla. De totes formes, ací i arreu, continuarem plantant-li cara a aquells que defensen que la solució passa per més individualisme, més egoisme (en fi, més capitalisme), construïnt ponts, vincles, xarxes i alternatives que ens permeten viure a tots, col.lectivament, una vida més digna. Creant poder popular, en definitiva. Anem a intentar-ho!

3 comentaris:

Joan-Llorenç Colomar Soler ha dit...

Eres gran, amic. Però això no ho penses massa. Te pot somoure els peus i fer-te caure. Te ho dic per a que estigues segur, que confies en tu, que tires endavant. Contrasta, rehubicat, però tira-li! A créixer! A ser més persona cada dia. Ja saps: Si sols el que te pot donar, a “enriquir-se”! Les persones que et rodegen te ho agrairan. HI ha que vore com se ho arregleu tu i Clara, sempre hi ha solucions. S’ha d’aprofitar ara que s’és jove, que ja vindrà el descans del guerrer. Lo mal no és arrepentir-se d’alguna cosa que has fet, lo pitjor és queixar-te de no haver-ho fet. Qui t’ha dit que la vida és fàcil? Ja veus, no ho és per a ningú. Fem el que podem; lo que passa és que en hi ha de més còmodes (o covards) i de més egoistes. Ale, a fer-te gran! (en els dos sentits). Un abraç.

Anneta ha dit...

Que be tornar a llegir-te!

Anònim ha dit...

Endavant. Si no claudiquem els "rajoys i cia" acabaran perdent la batalla. Al llarg del camì mamprés segur que trobaràs altres Vereadors Cheuane : perquè la solidaritat i la bonhomia, encara que no abunde massa, saps ben bé on i com trobar-la. Viure és recordar i per tant els Cheuane dificilment moren perque empelten els nostres gens. I no hi ha que perdre l' esperança de tornar a compartir vida amb els "molundi", sino els "d' allà" els d" "acì" , malgrat el quasi interminable pont del "poder adquisitiu" o de la injusta misèria del Sud respecte al Nord que separa la bon gent una de l' altra perque amb la constància, la voluntad, i l' espirit solidari no hi ha distància que no pogam recòrrer.
Muntat en el blog, Enric, no tingues por ni dubtes perque conprovaràs que no hi ha camí que no siga insalvable.