adéu Manhiça! fins sempre

Últim post des de Manhiça i crec que pot ser de tot excepte trist i melancòlic. Han passat més o menys 10 dies des de que escrivia l'última vegada i, com es preveia, ha segut tot una celebració i ha anat molt bé. El cap de setmana passat va ser intensíssim amb divendres de festa-despedida exclussivament mulungu, dissabte clavat en mig d'una festa de demanada de mà moçambicana ("lobolo" és el nom que rep ací), que ja vos contaré com parí per allí, i diumenge en la festeta a ma casa que va resultar ser una mescla de gent i de races interessantíssima i divertidíssima. Al final del cap de setmana, l'esquena es tornà a resentir tot i que, per principis, em neguí a queixar-me ni tan sols una miqueta.

grup de dansa africana al lobolo

veïnes fent-nos la Xima
per al dinar a casa

  

preparant la "torrà"

equip d'aigua municipal al complet:
 Nhumaio, Mahumane, jo mateix i Carlitos

reunió de monioria

La setmana ha passat sopant ací i allà i esperant el dimecres, què és quan era la reunió de monitoria que (a efectes pràctics) tancava el meu treball ací i que consistia en exposar el treball realitzat davant del propi municipi, la cooperació espanyola i alguna que altra ONG interessada que està treballant a Manhiça en temes d'aigua. Va ser una presentació de més o menys 1 hora (i debat posterior) que vaig conduir jo en un portugués axabacanat però que donava de sobra per poder expressar tot el que volia. És sorprenent perquè per a mí és la primera vegada que comence a parlar un idioma sense haver estudiat res abans i sense analitzar com es construeixen les frases i, tot i que està clar que la seua proximitat al català ajuda i que els moçambicans són de tot menos ràpids a l'hora de fer les coses (parlar inclòs), m'he sorprés al vore que ixa paràlisi que habitualment a mí m'entra quan parle una llengüa extrangera, ixa por a cagar-la i a fer el ridícul, ara no ha segut tal. Possiblement perquè no em quedava altra o ves a saber per què. El cas, com dia, és que anà molt bé, pense que tots els que estavem allí (començant per mí) quedàrem prou satisfets.

reunió de monitoria

foto de grup post-reunió

A més, per rematar la setmana laboral, el divendres, sense jo saber-ho, el concejal m'organitzà un dinar de "despedida". Va ser total vore'm allí sent el protagonista i seguint un protocol que mostrava, clarament, les jerarquies existents i el respecte per elles. Allà estava jo en la taula presidencial (l'única taula que hi havia) a la mà dreta del concejal i, un escaló per baix, els meus companys. El simbolisme, com es podeu imaginar, no m'agradà gens però també estic en casa al.liena i he de respectar les tradicions. Tradicions que implicaven que diguera algunes parauletes... no em vaig negar, ja sabeu que m'agrada "falar" prou! Els tres mesos i mig que he estat ací han donat per guanyar-me la confiança de la immensa majoria dels que han segut els meus companys de treball i per poder mostrar-me, inclús en un registre com aquest, com sóc jo: informal, fent bromes i "trencant" (de la millor forma possible i en la mesura del possible) el protocol establert. Jo no m'ho esperava, la veritat. No havera passat res si simplement l'últim dia havera consistit en tirar-me quatre fotos en els que han estat els meus companys més pròxims, havera segut suficient. Però tot açò, tota aquesta "molèstia", em fa sentir-me molt satisfet dels llaços que he pogut fer ací. Ara que estic a punt d'anar-me'n, i després d'algun nus a la gola que altre però sense cap llàgrima (curiós en mí, que sóc prou ploron), comence a donar-me compte que a un sector molt important dels meus amics d'ací, el més probable és que no els torne a vore mai. A la quadrilla mulungu tinc la sensació que les noves tecnologies permetran mantenir el contacte i facilitaran algun encontre puntual que altre durant els pròxims anys, però als "mulandi", com s'anomenen ells mateixa en shangana, va a ser difícil. I ho serà perquè, a diferència de les altres vegades que me n'he anat fora i he tornat, la possibilitat de reencontre passa únicament per mí, per què jo em desplace ací i que, a més, els puga trobar. Ells no tenen opció. Desigüaltats Nord-Sud, distribució de la riquesa i poder adquisitiu. En poques paraules, dos mons distints al mateix planeta: rics i pobres.

taula presidencial...

En estos casos, el matís que intente fer jo per trencar la idea de "mulungu tem muito dinhero" a l'explicar que jo no sóc ric ni que el meu poder adquisitiu és el que ells imaginen, no conta. L'únic que alguna vegada (almenys a mig plaç) tindrà opció de desplaçar-se seré jo.

Ahir parlava en Yazaldo sobre la descoberta (i ja en van moltes) de gran quantitat de petroli i gas al nord de Moçambic i el perill que açò comporta si els beneficis no es socialitzen i reverteixen sobre el poble,  poble que està entre els 10 últims del món en índex de desenvolupament humà (IDH). Yazaldo és altre element important que em deixe ací. Importantíssim per entendre un poc més moçambic i la seua història i el rastafarisme en general i els seus llaços amb la seua terra, Àfrica, i amb els que menys tenen. Un dia, explicant-me que els rastes creuen en la unió del poble negre, africà, entés com una nació comuna, em comentà que el seu concepte de "negre" incloia a tot aquell que estava oprimit al món. Oprimit per algun opresor que, en molts dels casos en Àfrica, després de molts anys de descolonització, te el seu mateix color de pell. Aquest missatge reivindicatiu, crític i combatent, que únicament li l'havia escoltat a Yazaldo, i sempre amb una sonrisa enorme, el vaig tornar a escoltar el dissabte.
Vaig anar amb Carles i les meues companyes tantes voltes de viatge i de reflexió, Anna i Ana Carolina, a vore un concert, i ens trobàrem en una mescla de reagge i rap que va molar prou. Azagaia és el nom del raper i la veritat és que va ser espectacular. Missatge molt crític amb el govern i els seus dirigents i en la situació de pobresa del país. Pel que es veu, fa no res, li posaren droga al damunt per agafar-lo i posar-lo a la presó però tot es demostrà un montatge. Al final el poder té molta por de la dissidència i la lliure crítica, ací i allí.

al riu, abans d'eixir el Sol

Entre mig de la setmana, una cosa especial: vaig tornar al riu per tancar el cicle Manhicer, i gaudir de l'espectacle de l'eixida del sol alhora que s'amagava una lluna pleníssima per l'altre costat. Va valer moltíssim la pena dormir unes poques hores per anar amb Berta i Lola a intentar atrapar totes aquestes sensacions.

eixida de Sol

barquer venint a per nosaltres

Com dic, es tanquen els cercles. Hui justament, ara quan arribe Dionisio i m'arreplegue per anar a Maputo, es tancarà el de Manhiça. Demà, desde Maputo, eixiré cap a Madrid amb escales a Johanesbourg i Munich per arribar un dia més tard... temps de sobra per continuar reflexionant. Ens veiem en un no res, i ara de veres. Besos a tots!

maletes preparades! ja estic ahí, ara sí! :-