Passen les setmanes i no
tinc prou cap per enregistrar les coses ni prou espai per contar-les.
La setmana passada acabà com va començar, a Manhiça, i prou lligat
a la gent del CISM. Vaig sortir a fer unes cervesses, em convidaren a
dinar a una casa d'una parella catalana que està ací amb els seus
dos nanos, i vaig tornar al riu. Vaig tornar diumenge i la poca
activitat es notava. José, el xavalet què condueix la barca, se'n
recordava de mí i em va proposar creuar a l'altre costat per anar a
per unes dones que acabaven la feina. La sorpresa ve quan estem dalt
i em diu que ixe dia havia vist un cocodril al riu i que tenia por. A
mí els ulls se me n'ixien de la cara! Ja havera pogut avisar abans
de pujar, no? Haurà vist Cocodrilo Dundee i es pensaria que sóc jo
el tipo del matxete?
Acabí la jornada al riu
amb una canya de sucre quasi tan alta com jo i una panolla que em
donà una de les dones com agraïment per ajudar-la a pujar els
trastos a la barqueta. Lo de la canya de sucre ha segut curiós,
sobretot per a la gent d'ací, que em miraven amb sorpresa (i gràcia)
pelar la canya amb les dents i rossegar com els locals. Respecte a
açò, xoca prou vore gent relativament jove als que li falta alguna de les
dos dents de davant i crec que gran part de culpa la deu de tenir la
canya de sucre. Però és que aquesta zona està plena de camps de canya i l'explosió energètica que deu de donar, per a gent
que està tot el dia currant físicament i no té abundància en el
menjar, deu ser bestial. En aquests casos, lògicament, la salut
dental passa a ocupar un lloc prou retrasat dins de la llista de
prioritats.
Com dia, a la gent
açò de que un blanc rossegue canya de sucre li fa gràcia. Si a
més, comences a xapurretxar l'idioma local (dos o tres parauletes
que m'han ensenyat els meus companys de feina) es queden prou flipats. Per a mí és una forma d'acostar-me a ells. La
llengua local és el Xangana i encara que l'oficial és el portugués
i el Xangana no s'estudia a les escoles, la gent la segueix
utilitzant. A cada “kanimambo” (gràcies en
xangana) que ix de la meua boca, ixa sonrisa que ja tenen de per sí se'ls fa enorme. Altra
paraula que he aprés és “mulungu”. Tots els dies
hi ha algú que la utilitza per referir-se a mí: nanos de l'escola
que creue cada matí per anar a la feina o la cambrera del bar quan
vaig a demanar (“mulungu come qué?” em pregunta). De moment
ningú l'ha utilitzat de manera despectiva, o almenys això m'ha
paregut a mi. Ja podeu imaginar-se que significa, no?
Abans de vindre a Moçambic
vaig estar furgant per Internet buscant blogs de gent que havia estat
per ací, per tal d'anar fent-me a
la idea. Recorde un bloc d'un cooperant que contava les seues
experiències en el temps que durà un treball d'identificació
que havia estat fent al nord del país, crec que a la zona de Cabo
Delgado. Vaig trobar molt graciosa una entrada que dia que havia
tingut que vindre a Àfrica per adonar-se'n de que era blanc
(mulungu): tots el miraven, volien fer-se fotos en ell i encara que
volguera amagar-se i passar desapercebut, li resultava impossible. El
meu cas no és tant radical perquè aquesta zona és més urbana però
de vegades tinc una sensació pareguda; encara que estiga posant-me
morenet a la carrera em queda prou per arribar al seu color! De tot
açò fem bromes en l'equip d'aigua. M'han arribat a dir que un
d'ells, quan va arribar fa dos anys, tenia el mateix color que jo
així que no he de patir perquè és una qüestió de temps. Són uns
figures integrals. Ací els teniu:
 |
| La equipa da agua (Carlitos, Mahumane i Nhumaio) i l'electricista (el més major) |
I, a més del mulungu que
treballa a l'Ajuntament, per a molta gent dec de ser el “mulungu
saludaor” perquè jo vaig per ací i
saludant a tots. Crec que ho utilitze com a arma de defensa
perquè en general la gent (tota, xiquets i grans) et miren als ulls
quan te'ls creues i no aparten la mirada. Pense que no és un
desafiament, més bé és curiositat i jo, com que a principi em donava un
poc de vergonya,
responc amb un “bon dia” que els deixa en la boca oberta. El que
vos dic, “mulungu saludaor” a més no poder.
Heu vist abans a l'equip
d'aigua. En ixe moment estàvem intentant solucionar un problema en
una bomba submergida que abasteix a un dels dipòsits del
poble (de la xarxa general). Ens vam tirar tot el dia i l'experiència
va ser surrealista. Calia retirar una bomba que estava xuplant aigua
d'un pou a 60 metres baix terra i el cas és que no estava clar com
treure-la. La bomba està baix d'un conducte de plàstic dur (PVC).
Imagineu-se, 50-60 metres de tub col·locat verticalment que acaba en
una bomba, que té la forma del tub i més o menys un metre de longitut però que
pesa com un dimoni. I ara que fem per a treure això?
Eixir va eixir però sols faltà que es presentara allí l'exèrcit!
Primer es tiraren 1 hora buscant gent per a reclutar. Quan la tenien,
començà la logística per tal de treure la bomba. Em resulta molt curiós que quan
sorgeix algun problema, va apareguent gent que clava cullerà, diu
la seua i per a que parega que ho té clar, xilla. Així que les idees de
bombero anaven i venien i jo allí “acobardit” en tant de
crit. Vingué un camionet, després
una excavadoreta, es partí la tuberia i finalment, després de 5
hores vam treure la bomba. Ací teniu algunes fotos.
 |
| ups! |
 |
| vista de Manhiça, riu, maxambes i plantacions de canya |
I com que tot el que puja
ha de baixar, doncs quedava entrar la bomba cap a dins. Després de
dos dies per a solucionar el problema amb el motor, la tornàrem a clavar
dins del pou. Per fer-ho, estàvem l'equip d'aigua i quatre persones
més. Una d'elles era un policia amb una espècie de metralleta però que estava la mar de relaxat. No
es penseu que actuava com ixos antidisturbis o mossos d'esquadra que
a la mínima que hi ha una aglomeració es posa a carregar. Però, què feia allí? El cas és que els
altres tres eren presos. Jo m'enterí quan ja duiem n bon rato de feina.
Aquestes coses passen a
sovint: de repent, tots els esquemes mentals europeus que tinc
assimilats se'm cauen a trossos. Resulta sorprenent veure que aquesta
gent està
tancada per delictes com furtar dos gallines per a
menjar. No sé si algú dels que llisca açò haurà viscut en una
època en que la gent tenia tant poc que la pròpia subsistència el
feia delinquir, però històries d'estes a èpoques de fam a l'estat
Espanyol les hem escoltat alguna vegada. També es sorprenent per a mí
que
estagueren utilitzant-los per fer treballs socials. I, per últim,
l'altra cosa que em xocà va ser vore un
d'ells liar-se un cigarret amb un
paper que jo no havia vist mai. Li vaig preguntar què era i, orgullós,
em digué que aprofitava els folis per tallar-los i gastar-los com a
paper de fumar. No em vaig poder reprimir de dir-li que això el
mataria.
Passats uns
dies, pense que per una banda no sóc ningú per dir-li què ha de fer i
per altra pense que opinar des de la meua posició de
mulungu que pot decidir comprar paper bò per a fumar tabac de liar és el
més fàcil del món: al fi i al cap l'home estava on estava per furtar
per a menjar. A mi
em resulta impossible posar-me en la seua pell.
Ací els teniu. Per
cert, fixeu-se en quin lloc estavem treballant. Açò és el que veig
jo tots els dies quan vaig a treballar des de casa. Va altra foto on
es veu el riu del que vos he parlat a la dreta, les matxambes entre
este riu i l'altre fil d'aigua de l'esquerra i tot el que queda més
a l'esquerra són plantacions de canya de sucre.
 |
| treballant |
 |
| vista del riu, maxambes i plantacions de canya |
 |
| colocant la bomba (és això que es veu, el que no és tuberia de plàstic) |
Este cap de setmana ha estat
prou intens, en activitat i en sensacions. Pense que he provat quasi
tots els mitjans de trasport possibles: xapa tapada (de la que ja vos
parlí) per anar i tornar a Maputo, barqueta per passar el riuet en
Marracuene i autobús per tornar cap a Manhiça. Però, anem per
parts.
El dissabte me'n vaig anar a Maputo en un amic a vore un
concert. El concert en sí tampoc és que em pareguera apassionant i
el mini botelló de després crec que sobrava. No sé si és que
m'estic fent major o que realment no és ixe plan el que busque ací.
El que realment m'agrada és mesclar-me en la gent, xarrar, mirar
coses, olorar, respirar... i tot això ja m'ho donà la xapa de
l'anada. Si la xapa des de fora és impactant, des de dins encara ho
és més. “Apanyàrem” una xapa (“apanhar”, verb comodí del
portugués per tal de resoldre coses: agafar la xapa o negociar el
preu) i jo em claví en mig de l'all. El meu amic s'assentà com un
senyor en un dels dos seients de davant però jo estava entre les 15
persones que anàvem apegats uns a altres i apegats al sillí d'
“escai” de la xapa. Tota una experiència. I més encara quan després
d'uns 20 minuts i de que la xapa anara parant ací i allà per
omplir-se i per que baixara i pujara gent, em tocà al costat d'una
dona que em va dir: “vine cap ací” i es posà a espigolar-me la
vida en un no res.
Jo ahí dale que te pego més content que unes
pasqües i, quan acabem, agafa la fenòmena i li ho conta a tota la
xapa: que si sóc espanyol, que treballe a Manhiça, que tinc nòvia,
que estic ací 4 mesos treballant a l'ajuntament, que anem a
Maputo... per a la risa, la veritat! El cobrador que volia xarreta
agafà el turno de l'espigolamenta.
Però és que són graciosos, la
veritat. Fas bromes i les entenen, i això fa les coses molt
agradables.
 |
| Maputo |
A Maputo, després del
concert, vaig dormir a casa d'una xica colombiana que és la
representant d'Enginyers Sense Fronteres – Catalunya a la ciutat. Duen
a cap un programa que consisteix en urbanitzar (dotar de serveis bàsics
d'aigua i sanejament, aceres i regularitzar la calçada) un barri de
Maputo, de forma participativa amb la comunitat del barri. Viu en un
6é pis amb les vistes de la foto.
 |
| els nanos i la dona de Yazaldo |
Diumenge de matí vaig
tornar a quedar en Yazaldo. Aquest segon encontre em va servir per
certificar lo bon tipo què és. Em vingué a buscar, em portà a sa casa,
vaig estar amb la seua dona i els seus dos nanos, em convidà a un té
amb pà i matega (que té tota la pinta de ser el seu dinar) i
m'acompanyà amb una xapa a l'estació central de xapes on eixia la
meua cara Manhiça. Un Sol i, a més, crec què és la persona
moçambicana amb la que he tingut les converses més interessants des
de que estic ací. Entre altres coses m'explicà la importància dels
moviments migratoris de moçambicans cap a Sudàfrica per treballar a
les mines i les tensions que això generava. Tensions perquè açò
es produïa de forma massiva en l'època de l'apartheid, quan els
negres sudafricans no volien treballar a les mines, oposant-se així a realitzar
treball precari i a desenvolupar un país dominat per blancs i que els
mantenia gairebé exclavitzats, però els moçambicans, que es veu
que patien més gana, sí que acceptaven realitzar aquest treball.
Tot el fil que m'uneix amb Yazaldo ve del treball a les mines
sudafricanes de gent moçambicana.
Així,
Yazaldo coneix a la meua amiga Vane de Madrid per un amic
madrileny comú, que va estar ací a Moçambic per fer un estudi
sociològic d'aquest moviment migratori. Yazaldo feia de traductor de
Xangana entre Àlvaro (el xic madrileny, amic de Vane, que jo no conec) i
els miners. Aquest tema és molt curiós
perquè altre problema ben gran que té el país, i sobretot el sud,
és el tema del VIH-Sida. De mitjana hi ha aproximadament un 20% de
la població moçambicana infectada i en el sud (on em trobe jo) els
percentatges arriben, pel que
he llegit, al 40%. S'associa a que el focus ve sobretot de sudàfrica
i que els treballadors moçambicans, els quals s'havien tirat 1 o 2 anys
sense vore la seua dona, portaven el virus des d'allí. La dona, que
torna
a estar sense l'home un o dos anys més, després d'ixe nadal que ell
ha vingut de visita, se les apanya com pot per cobrir les seues
necessitats i donar-se una alegria i la cosa va escampant-se.
 |
| a la xapa, camí de Marracuene |
De tornada a casa, abans
de pujar a la xapa vaig decidir parar a mitjan camí a Marracuene per
a vore la platja. És la platja “accessible” més pròxima a
Manhiça. Accessible, entre cometes, perquè per arribar és tota una
odisea. Una odisea, que per a mí em pareix fabulosa. La xapa et
deixa a la carretera i després d'uns 20 minuts caminant et trobes
amb el riu Nkomati, el mateix que passa per Manhiça. Per passar a
l'altra banda hi ha una espècie de plataforma-barquet que transporta la
gent i els cotxes d'un costat a l'altre per un preu irrisori. A
l'arribar a l'altre costat, el costat de la mar, encara falten 8 km per a
la platja que es fan apanyant altra xapa. Aquesta era un camionet
obert, i l'experiència dalt fou total. Per a que es feu una idea de
l'odisea, crec quedes de que vaig parar
a Marracuene en la primera xapa em costà quasi hora i mija per arribar a
la mar, entre pitos i flautes. Camí de la mar, vaig conéixer a l'altre
mulungu que hi havia en ixa xapa: un italià
que estava uns dies per un conveni entre universitats italianes i
moçambicanes.
Al
final del camí, la platja de la Macaneta. Una meravella la primera
platja moçambicana que em trobe. Aquesta platja es forma en el costat
del mar de tota la llengua
de terra que queda en la desembocadura del riu. Allí vaig vore pescadors
que
acabaven el dia i es retiraven a les seues cases, xiquets venent peix i
poca gent ja de cara la nit.
 | ||
| gent damunt la xapa oberta, camí de Macaneta |
 |
| xapa, camí de la platja |
 |
| la mar (a la dreta) i el riu (a l'esquerra) |
 |
| amb un pescador |
 |
| els pantalonis. |
Entrades
1 comentari:
Molt bé, molt bé, molt bé.
Publica un comentari a l'entrada