Pareix que els tambors de guerra tornen a sonar

L'actualitat tant a dins de l'Estat com a nivell internacional està calenteta del tot.

Pel que fa a la primera, es nota que les eleccions municipals s'acosten. Tinc moltes coses al cap sobre açò i com s'està notant tant a Sueca (pel que fa a les notícies que m'arriben des d'allí) com a la resta de l'estat, sobretot, amb el dubte de què passarà amb el procés de pau -que té tota la pinta de ser irreversible- i el nou partit creat per l'esquerra abertzale: Sortu. A vore si promptet tinc temps per posar ací alguna reflexió sobre tot açò.

Pel que fa a la segona, per una banda encara estem a l'espera de vore l'alcanç real del que ha passat al Japó. Canvi climàtic o no, ja fa temps que determinada gent fa força per acabar amb l'ús d'energia nuclear degut als perills que un mal funcionament (fortuït o com a conseqüència d'un desastre natural com aquest) pot ocasionar o pel tema dels residus radiactius generats. Encara no s'ha trobat la manera d'eliminar-los així que s'optà bé per soterrar-los baix càmeres (nintxos, taüts) de formigó d'alta seguretat o enviar-los als països en vies de desenvolupament. El problema, com sempre, està en com es sostén la vida actual (al nivell de desenvolupament i de despesa energètica que tenim) sense l'energia nuclear. Ahí està el problema i ahí està la prostitució del debat. Cal anar un pas enrere i qüestionar-nos a quin nivell -energètic- volem (o més bé podem, com a éssers vius dins del planeta terra) viure. Siga com siga, en algun moment s'haurà de replantejar el tema si volem, altra vegada parlant en termes d'espècie, continuar existint. També pot ser que ens dóne igual i que volguem viure en la forma en la que ho fem a pesar de que açò pot acabar-se més prompte que tard. Qui vinga darrere ja s'apanyarà, vaja.

A banda del que ha passat al Japó, la cosa a nivell internacional està calenteta del tot (també) pel que està passant a Libia. Pareix que els tambors de guerra tornen a sonar prop d'Europa. Ara, amb una diferència substancial, pareix que ja no són els Estats Units qui promouen una resolució que justifique la intervenció al país sinò que aquesta està feta per dos dels tres països més importants a això que anomenen el vell continent: Anglaterra i França.
El tema, resumint molt i en lo poc que jo sé, és que les "revolucions socials" a Egipte i Tunisia s'escamparen fins Libia i pareixia que el toti, Gadafi, anava a caure com una fitxa de dominó. Mentre el suport als "revolucionaris" anava creixent en la premsa internacional i pareixia que estava tot fet, Gadafi fa una ofensiva militar que encara perdura (almenys fins ahir) i recupera posicions arrassant als "rebels" allà on estaven. A tot açò, entre miges, els rebels expulsen una "delegació" de militars anglesos que arribaren allà armats fins les dents. Pareix que no volen intervencions exteriors però, per altra banda, algun diari trau a la llum converses entre un diplomàtic anglés i els líders guerrillers on aquest venen a dir-los que, home, les coses no es fan així. Haveren pogut ser més cautes i disimular un poquet. Açò va ser al principi de la correguda.
Com que conforme avança, els rebels són aplastats, l'ONU acaba pactant una resolució que pareix ser el primer pas per una intervenció militar extrangera en Libia.
Dit açò, jo em plantege el mateix que quan s'invadí Irak, Afganistan, etc. La qüestió principal no és que el que hi haja siga un fill de puta sinò com determinem qui és un fill de puta i qui no. Perquè si atenem al que ha anat passant històricament el criteri no és, ni molt menys, uniforme. És més, com a conseqüència de la globalització mediàtica i la uniformització conseqüent, podriem dir que els fills de putes "no nacen sino que se hacen". És a dir, ú no és mal o bò perque fa una cosa bona o mala sinò ho és en el moment en que a algú li interessa que ho siga. Qui recolzà els Talibans (armant-los i omplint-los les butxaques) durant la invasió Rusa d'Afganhistan? Qui recolzà Sadam als començaments? I, per últim, per tornar al que ens ocupava, qui ha estat recolzant Gadafi fins fa poc d'un mes?

I ja posats, podem estirar un poquet més el fil, per què ja no és recolçat? qüestió d'interessos i d'oportunisme, tal volta?... crec que ni és la primera ni serà l'última, volaltres que penseu?

com que la memòria és capritxosa, ací van unes fotos que he trobat per a refredar-nos-la... altra vegada, més val una imatge que mil paraules...