diumenge, 2 de febrer del 2014

Contradiccions

Recentment he llegit un article (no sé si anomenar-lo així) que ha encès la xispa per a aquesta reflexió. L'escrit en qüestió no és cap cosa que jo havera anat buscant ni que el guardaré en ixe caixonet de “sabers” que tenim tots i que contribuixen a ser com som i anar evolucionant. M'arribà en un context de broma enmig d'una conversa virtual amb una amiga (ai quan de bé fan les noves tecnologies quan estàs més assoles que la una!)  i vaig decidir a llegir-lo amb una sonrisa a la boca. Les línies reflexionen (crec que es podria dir així) sobre com sóc. Sobre com som. Em diuen com sóc. Et diuen com eres. Pretenen fer-ho, al menys. Diguent-te com eres estant apuntant-te indirectament el camí a seguir d'acord amb la teua forma de ser.

Sempre m'ha semblat curiós aquest tema, el tema de l'horòscop. Ja no pel que diu sinò el mecanisme pel qual aquestes coses generen curiositat. Si està i perdura als diaris i demés sols se m'ocorre que siga per dues coses: per omplir o perquè ven.

Si és per omplir (cosa que no m'estranyaria gens) em trenca totalment l'argumentari d'aquesta reflexió. Estaríem en el mateix cas que el de la telebasura: s'ompli de no continguts el mitjà audiovisual i d'uns valors que, curiosament, desperten la indignació o l'emoció dels televidents de cara a temes prefixats i controlats pel mateix que programa. Es redueixen els subjectes a la vista de l'espectador, se li acota la seua visió (crítica) i se'l controla, per tant, en les seues possibles reaccions
irascibles. Què poc duren els programes contestataris a la parrilla radiotelevisiva!.

L'altra opció, tanmateix, és la que em fa reflexionar ara: el que venga el tema de l'horòscop. I, sobretot, el “per què” ven. Sense cap fonament psicològic ni sociològic que sustente les meues opinions, crec que el motor és la por, por que a mi me'n sobra, per cert. Ja fa temps, una persona molt pròxima a mi, acostumava a dir-me que la por és el mecanisme més paralitzant que hi ha. A nivell col·lectiu el reflex d'açò és més que evident. El llibre (i pel·lícula documental de Naomi Klein, “La doctrina del shock”) recopila al llarg de la història com provocar aquest shock psicològic en les masses i la seua conseqüent paràlisi és aprofitat per aquells qui tenen el poder per aplicar les mesures més antisocials i que aquestes es puguen mantenir. A nivell individual, la por té l'inconvenient de ser, en certa forma, un tema tabú. Normalment les pors són vistes com a defectes, el que em fa pensar que és el que fa que no siguen compartides obertament i que, com crec que és el meu cas moltes vegades, que no arribem ni a acceptar-les interiorment. Por al no tenir respostes, a fallar, a no arribar, a no aprofitar. Per això està bé tenir una guia. Per això és un bon mantra tenir algú que et diga què i com has de fer les coses. Aquesta feina durant molt de temps l'ha fet la religió i les esglésies. La confessió com a oportunitat de redempció és el mecanisme que tanca el cercle en el dia a dia de la tortura mental i, el paradís, la vida contínua, la que ofereix la segona oportunitat per a aquells insatisfets permanents. Supose que l'horòscop té un paper de guia en certa forma similar. Què ens queda, aleshores, als racionalistes poregosos no creients? De moment, tenim la reflexió (que no es poc) i, almenys 1 hora a la setmana, pegar-li un xut a la part racional i abraçar el ioga com a “guia” alternatiu temporal. El meu horòscop particular, vaja. Al final, ú mateix, és un niu de contradiccions.

1 comentari:

Llorenç Colomar ha dit...

Molt be, amic. Molt be pel que fa a la forma. Sinceritat, valentia, fluïdesa, amenitat... Ara anem al fons. Estaguent totalment d’acord amb tu, m’agradaria afegir un poc de la meua experiència que pense pot enriquir-ho. Jo he pensat com tu en multitud de ocasions en la figura del guia. Crec que tots ho em pensat. I de facte ho hem portat a la pràctica. Unes vegades ha segut en la família, altres algun amic, potser de vegades alguna persona que admires i a la que li veus trellat... Quan el món que ens envolta no ens ha acabat de convèncer hem buscat respostes no ortodoxes fora de lo establert i d’eixe món en que vivim (“la realitat”) que amb la seua omnipotència acaba pesant com una llosa. Ens hem arrimat a hem pegat miradetes a organitzacions polítiques, científiques, esotèriques (del tipus Massó, per exemple), a religions orientals, a filòsofs o pensadors, a civilitzacions passades que han oferit respostes que esta civilització racionalista ha rebutjat... Personalment, quan he vist jerarquies i piràmides de poder, també alguna cosa m’ha dit que per ahi no, encara que hi havia respostes interessants. En definitiva, com a bons essers humans tenim un grapaet de coses que ens porten a això: Curiositat, set de respostes, ànsia de coneixements, ens agrada el misteri, la màgia... en definitiva volem coses que ens ajuden a comprendre, necessitem coses que ens agradaria tindre i que no tenim, que no vegem per cap lloc “institucional” (serio) per el voltant. Tenim altres motors, con el de la necessitat, no està solament el de la por.
En conclusió i segons el meu entendre, tinc que dir-te que anem be. Que aquelles persones que no són dúctils i dòcils tenen que agafar el camí de la independència individual, les altres cabran perfectament be en organitzacions en les que alguns no podem. Ser lliurepensador és una cosa molt difícil. Estàs assoles i sofreixes, però lo que aconsegueixes és teu. Teu assoles i de ningú més. Te ho has parit. Has agafat idees per haver-te ficat dalt de gegants i has vist. No li has furtat res a ningú, te ho han deixat per a tu. Com la vida, tot prestat. Ací no hi res de ningú, només la pròpia vida.
Sàpigues que hi ha persones que no tenen cap altra cosa que fer en lo mon que entretindre’s guanyant diners i aconseguint coses materials que acabaran quedant-se ací i que fins i tot la satisfacció d’haver-les aconseguit desapareixeran. Es trencaran el cap intentant comprendre com funcionem per a explotar-nos i traure’ns partit.
Ah! I que no te s’oblide: L’esser humà es mou per interessos. Lo que passa és que en hi ha de ben materials (diners, poder...), com en el cas dels mitjos d’informació que ens ocupen, i d’altres que són més valuosos i que ú te que descobrir.
Un simple horòscop (o un text reflexiu) t’ha portat a caure com a poma madura (o a germinar la bona llavor). Solament els que se ho curren tenen estos premis.
Ah! I cert que tenim contradiccions, però la nostra llavor és donar-los coherència en la personalitat pròpia, la de cadascú.
Ànim, amic. A seguir; a continuar vivint en trellat, que tot lo altre ja vindrà si seguim fent la feina ben feta. A gaudir de la vida amb profunditat, lo que lamentablement altres no es poden imaginar que açò existeix.