divendres, 5 de març del 2010

Carta abierta a Guillermo Toledo (per Carlo Fabretti)

Tenia moltes coses al cap per a comentar i no sabia per on començar ni com afrontar-ho... en efecte, comencí el meu procés de reflexió del que volia dir al bloc amb la notícia de la mort a Cuba d'un pres en vaga de fam (inspirat per una sorprenent -espere que em respectes, amic Pablo- entrada al blocdeltauró), vaig continuar amb la boníssima experiència viscuda a Londres aquest cap de setmana passat, en arribar se'm clavaren en el cap idees de denúncia sobre la sentència a Arnaldo Otegi i uns videos del judici que vaig poder vore -reafermades per un molt bon article de Iñaki Iriondo aparegut a Gara i KaosEnLaRed-, de sobte, vaig veure l'esperpèntic espectacle del govern i l'audiència nacional exigint-li (com??) explicacions a Veneçuela sobre unes pressumptes relacions ETA-FARC recolçades (també pressumptament) pel govern d'aquest país i que es basen en dades de l'ordinador de Raül Reyes... em vaig enrecordar d'un link que posí ací sobre l'ordinador de Raül Reyes i la manipulació a la qual aquest havia estat sotmés... i finalment hui, m'he trobat amb un article de Carlo Fabretti (impulsor de la candidatura Iniciativa Internacionalista - Solidaritat entre els Pobles, que encapçalava A. Sastre a les anteriors europees, matemàtic i columnista de Público) aparegut a LaHaine que ha compactat totes aquestes idees i que ara reproduesc (i, per supost, suscric al 100%)! En els temps que corren, manifestar aquestes opinions és un vertader acte revolucionari... gràcies Carlo, gràcies Willy.... allà va...

Carta abierta a Guillermo Toledo (per Carlo Fabretti)

Pero hombre, ¿cómo se te ocurre...? ¿No tienes bastante con defender los derechos del pueblo saharaui? Es una causa nobilísima y de trascendental importancia, cuya defensa te permite quedar como un progre y tranquilizar tu conciencia sin correr ningún riesgo, ya que hasta algunos sectores del poder la apoyan. ¿No tuviste bastante con la que liaste en la ceremonia de los Goya con el “No a la guerra”? Otra causa nobilísima y trascendental, pero que además favorecía electoralmente a una de los dos mafias políticas que se reparten el pastel, por lo que incluso podía reportar algún beneficio a sus defensores. Pero Cuba... ¿Cómo se te ocurre defender a la bestia negra del imperialismo, es decir, del capitalismo, es decir, del fascismo vestido de lagarterana, es decir, de la seudodemocracia borbónica?

A ver si te enteras de una vez: los conspiradores y los sicarios cubanos pagados por Washington (que alardea sin pudor de los millones de dólares que anualmente dedica a financiarlos) son “disidentes”, y si están en la cárcel son “presos políticos”; mientras que en el Estado español, los más de setecientos presos políticos anticonstitucionalmente dispersos, con frecuencia torturados y de vez en cuando suicidados, no son verdaderos presos políticos, pues, aunque solo una pequeña parte de ellos haya usado las armas, el que no ha quemado una papelera tiene un amigo o un cuñado que sí lo ha hecho: son violentos, o están cerca de los violentos, o no condenan a gritos el tipo de violencia que el poder quiere que se condene, o denuncian otros tipos de violencia que al poder no le interesa que se denuncien, y por lo tanto son “terroristas”, y su lucha por la autodeterminación, aunque persiga objetivos obviamente políticos, no es una lucha política, sino diabólica. Y además podrían estar subvencionados directamente por Hugo Chávez. ¿Es que no ves la televisión, Willy?

A ver si entras en Libertad Digital y te enteras de una vez: en Cuba se tortura a troche y moche, aunque nadie haya podido probar un solo caso; mientras que en el Estado español la tortura, al igual que los presos políticos, no existe, por más que digan lo contrario los relatores de la ONU, Amnistía Internacional o las más de cuarenta organizaciones agrupadas en la Coordinadora para la Prevención de la Tortura. No tienes más que entrar en un buscador y teclear las palabras “tortura” y “España”, y verás que solo hay un par de millones de entradas sobre el tema: pura anécdota.

¿Cómo se te ocurre, siendo actor, indisponerte con los grandes medios de comunicación, con academias y ministerios, con la mediocracia cultural española y olé? ¿Creías que esa esperpéntica corte de los milagros iba a dejar impune tu osadía? ¿Pensabas que esa pandilla de chapuceros, oportunistas y vientres agradecidos se iban a dejar poner en evidencia por un insensato como tú? ¿No te has enterado de quiénes están en la Academia de Cine y en el Ministerio de Cultura, de quiénes parten y reparten las subvenciones, de quiénes deciden lo que se dice y lo que no se dice en la prensa, en la radio, en la televisión, en los escenarios...? ¿En qué mundo vives, Willy?

Yo te lo diré: vives en el incómodo y sitiado mundo de las personas decentes, y eso, que en los tiempos que corren es muy peligroso para cualquiera, para un actor lo es mucho más. No lo vas a tener fácil, a pesar de tu indiscutible valía y de tus numerosos éxitos profesionales. Los mediocres encumbrados, los lacayos, los sumisos, los lameculos, además de envidiosos, son cobardes e inseguros, no se acercan a aquellos cuyas rodillas no conocen el suelo, como diría Alfonso Sastre. Te harán el vacío, te lo están haciendo ya.

Pero en ese vacío institucional generado por la vileza y el resentimiento, en ese limbo de los indóciles -que a menudo se convierte en un purgatorio y algunas veces en un infierno- no estás solo, querido Willy, ya lo sabes. Por no mencionar más que a los de la profesión, y solo a algunos y algunas especialmente cercanos, estás con Alicia Hermida y Jaime Losada, con Vicente Cuesta y Juan Margallo, con Gloria Berrocal y Javier Maqua, y, por supuesto, con tus compañeras y compañeros de Animalario, y con nuestro padre y maestro mágico, Alfonso Sastre. Después de todo, no eres tan insensato, Willy: estás con los mejores.

La Haine (5/03/2010)

4 comentaris:

Tibu ha dit...

ie ministre que passa?!
a vore no entenc això de "sorprenent entrada" que has escrit refernt al que jo havia escrit al blocdeltauro. Per qué no te l´esperaves? per que t´agrada o per qué no? no ho tinc massa clar. Com dius "espere que em respectes" entenc que no, pot ser?
Però no patisques, estar o no d´acord no vol dir estar o no de bon rotllo. Faltaria més a estes altures! El que es demana per tindre un debat del rotllo no és la coincidència amb les postures, sinó la coherència en el que es diu i per suposat la tolerància al pensar diferent. I això jo, nosaltres, ho tenim superat.

Enric ha dit...

estava esperante... evidentment, perquè no la compartesc en absolut. No el que el motiu de l'entrada siga el què és (que al fi i al cap també l'he feta jo la meua per això) sinò per la postura que adoptes en el post. No vaig voler entrar a valorar-ho allí dins no per res, sinò perque em quedí desconcertat. Fuig dels bipolarismes dels que parlavem en l'interessantíssim debat arran del teu post sobre el Cabanyal. Mediàticament sols existeixen dos opcions (generades pels mateixos medias, no ho oblides) i a mí em donà la sensació que el teu post no deixava ni una xicoteta obertura a una tercera via, o quarta, o cinquena... de la mateixa manera que em sorprendria que algú "post-ejara" justificant la mort d'Orlando i reduïnt la qüestió a "o amb mí o sense mí" em va sorprendre la teua posició...
hi ha molt que parlar... qui s'apunta?...
en la mateixa línia, et recomane el següent article aparegut a Público el cap de setmana. És de Pascual Serrano... allà va

http://www.pascualserrano.net/noticias/venezuela-y-cuba-como-municion

Tibu ha dit...

Hola a tots!
El que intente dir és que, per a mi, un dirigent, per molt de carisma que tinga, per molt bones polítiques socials que faça o per molt el que siga, perd tota la credibilitat si governa amb un déficit de drets humans. I ningú em negarà que això a Cuba passa, no? Precisament per que és el primer que li exigisc a un govern: respecte absolut als drets humans. I quan això estiga clar comencem a parlar. I d´això, Castro en té molt que parlar. Com Margaret Tachter (recordeu les massacres a l´Ulster). O com Felipe, no oblideu els GAL, per posar exemple fàcils. Al final, per a esta gent l´objectiu principal és mantindre´s en el poder, i ho fan a costa del que faça falta.

Altre tema, que vull desenvolupar-ho endavant al BlocDelTauró, és la violencia emprada com a estrategia per comunitats o pobles oprimits. Ahí veig molts més matissos. Però d´això ja en parlarem.

Enric ha dit...

Ja ja, tens tota la raó del món però, d'acord amb el que tu dius, ¿caldria pensar que el dèficit democràtic a tot arreu és tan gran que podem qualificar a tots de banda d'assassins, de règims totalitaris, etc.? Si és així, què osties fem interessant-nos per la política tradicional (partirs polítics, etc.) tant ací com a altres llocs? (p. ex. Irlanda del Nord, no?)

jo estic d'acord amb tú, el problema és que el llenguatge (i ací ve la influència mediàtica de la que et parlava) no és el mateix en tots els casos....

et deixe dos enllaços interessants, un d'una notícia sobre una conferència d'Eduardo Galeano a Sevilla on, ja el titular, està extret per alguna cosa però que, evidentment per als que seguim a Galeano, ens pareix una veritat com un puny.... allà va:
http://www.noticias.com/eduardo-galeano-alerta-de-que-cuba-es-mirada-con-una-lupa-que-magnifica-todo-lo-que-intere.132890

altre, directe des de Cuba... açò és un portal que recull escrits de gent que, des de les idees socialistes, es mostren crítics amb la marxa del procés revolucionari en aquests moments... http://boletinspd.eltinterocolectivo.com/ (
aquests, com que no són "disidència" per als mitjans de comunicació i no estan recolzats des de miami, no existeixen per a nosaltres...)

espere que et parega interessant!
bss
enric