dilluns, 30 de juny de 2008

Manifiesto por la lengua común

Ahh pues, sí que estem bons.... entre la "fiebre roja" i el comunicaet en qüestió, la cosa per ací madrid pareix que va a ser dura de digerir.... o no!! al fin i al cap no hi ha res millor que una temporada enclaustrat en casa per no donar-te compte de què és el que t'envolta... i, amb aquestes, ahir em vaig xuplar borratxos pintats de la rojigualda parant cotxes i torejant-los amb la mateixa (garsón, açò no podria considerar-se ultratge i tancar-los a tots?¿?), coetets, crits i gilipollades diverses... encara com no m'agrada veure la tele!!! perque si la cosa és directament proporcional als diaris per internet anem aviats!!!
en relació a açò, als diaris per internet, duc ja alguns dies que a l'entrar a la pàgina de "el mundo" (www.elmundo.es) se'm passa per davant açò del "manifiesto..." (si és què a aquests esquerrosos del sabater, el boadella i la rosa diessss també els cau la llagrimeta al recordar el que eren amb Marx al costat) "...por la lengua común". Fa cinc minuts, per fi, m'he decidit a tirar-li mòs i veure que es cou per ahí (després d'haver llegit com, entre altres, el Govern Valencià s'ha adherit, el PP per supost, i de les teles, Tele5 la primera que ho ha fet i, com no, telemadrid...).
La veritat és que si teniu un ratet, val la pena.... ara!!! aneu en compte i si esta setmana heu comés l'acte masoquista per excelència (escoltar al de la cope dels matins... arrrrrhhffgggggg!!!) espereu-se a la que ve, no vaja a ser que vos entre alguna cosa xunga... crec que no cal que faça un resum, tots vosaltres ho veieu ben bé quan a València es veu a algú parlant en castellà... l'acasen a sabataes, no? pues, més o menys, açò és del que va... ai pobrets xurrets, que es queden sense idioma en quatre rosaes... el que hi ha que escoltar!

Els signants, com no, Savater, Boadella, Arcadi Espada, Vargas Llosa, etc. Xé, ara que pense, si falta la San Gil!!! i.... al Lechal que li ho proposen que igual també li avellix!

2 comentaris:

Enric ha dit...

"Aragonés se suma al manifiesto..." (http://www.elmundo.es/elmundo/2008/07/01/espana/1214945907.html)

cosa que, per altra part no ens ha d'extranyar... tot i que, si cerquem un poquet i intentem veure a qui corresponen les adhesions, a més de comprovar la dificultat per consultar els adherits particulars (impossibilitat, després de breu temps-ho confese- indagant) trobem una sorpreseta... Santiago Grisolia... mmmmmm... però, este em sona a mí?¿? i a vosaltres?¿ sí, sí, entre altres coses president del Consell Valencià de Cultura... aiiiiii mareta meuaaaaaaaaaa!!!...

deixe un enllaç a un article d'opinió aparegut a Público en la secció "El dedo en la llaga", signat per Javier Ortiz...

http://blogs.publico.es/eldedoenlallaga/273/el-castellano-amenazado/

Enric ha dit...

la rèplica... la veritat és que crec que igual el que pretenen és açò mateix, centrar la qüestió a primera plana del debat polític per confondre encara més... probablement, a aquest bloc, he caigut a la trampa... de totes
formes, ací va això...


MANIFEST DE L’AELC, AELG I EIE

Davant el discurs pretesament homogeneïtzador i centralista que subjau en el “Manifiesto
por la lengua común”, la Federació d’Associacions d’Escriptors GALEUSCA manifesta
que:
1. La realitat plurilingüe que conforma i dóna existència a l’estat espanyol, lluny de ser
entesa com una “asimetria” o deficiència per se, reprodueix de manera transparent una
diversitat lingüística i cultural comuna a la majoria d’estats que conformen l’Europa
plurilingüe.
2. El gallec, l’èuscar i el català no són “invents” d’ara, sinó llengües que van ser normals en
els seus territoris i societats respectius durant centenars d’anys. La seva desnormalització,
la seva pèrdua d’usos públics, no es van produir de manera “natural”, sinó per invasió de la
llengua que fou decretada com oficial de l’estat, sense cap consulta ni acord previs.
3. L’article 3 de la Constitució espanyola garanteix la presència d’aquesta llengua comuna
per a tots els habitants de l’estat, mitjançant l’exigència a tots els ciutadans de l’obligació
de conèixer el castellà. Tots els ciutadans de Galícia, d’Euskadi i dels Països Catalans
assumeixen a la pràctica aquesta exigència, ja que no hi ha cap persona que no tingui una
bona competència en castellà, independentment que el tinguin com a primera llengua o com
a segona. En canvi, pel que fa al gallec, a l’èuscar i al català, la legislació no preveu
l’obligació de ser coneguts en els seus respectius territoris, cosa que estableix una asimetria
en els drets lingüístics dels ciutadans que volen exercir el dret, que se’ls reconeix, a usarlos.
4. El gallec, l’èuscar i el català també són llengües oficials en els seus territoris, que és el
mateix que dir que són les llengües pròpies d’aproximadament el 40% de la població de
l’estat espanyol. Aquests codis lingüístics diferents del castellà, legítims i en els quals es
reconeix el recorregut i l’expressivitat d’un poble i d’una cultura, són instruments de
comunicació igualment “democràtica”, eines de relació interpersonal útils i necessàries per
a la societat que les sustenta.
5. El dret a l’ús públic, en totes les instàncies, de la llengua pròpia està reconegut en totes
les legislacions democràtiques del món. En l’àmbit europeu, cal que recordem la Carta
Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (aprovada i ratificada per l’estat
espanyol) o la Declaració Universal de Drets Lingüístics, aprovada per unanimitat pel
Congrés dels Diputats.
6. La visió anul·ladora que des de l’enriquidora realitat plurilingüe espanyola es transmet
des del Manifiesto ens fa pensar en la similitud de tesis de l’etapa franquista; un estat, una
llengua i, conseqüentment, reforçar els plantejaments diferenciadors entre ciutadans de
primera i de segona per raons de llengua. La competència plurilingüe, també per als
ciutadans espanyols nascuts en comunitats autònomes amb una única llengua oficial,
sempre serà una clau que obri el món, que obri les fronteres del respecte per l’altre des de la
interpretació d’una relació d’equitat entre els éssers humans, independentment del seu lloc
de naixement, de residència i de llengua pròpia. A més, el Manifiesto parteix d’una premissa que no es correspon amb la realitat, ja que en cap cas el castellà no corre cap perill
en tot el territori de l’estat.
7. L’aprenentatge de les llengües, a més de la pròpia, ha de ser entès sempre en sentit
positiu i com a sinònim d’enriquiment de l’individu, ja que l’aprenentatge plurilingüe
estimula l’expressivitat i el coneixement de les persones. En el cas de Galícia, Euskadi i els
Països Catalans és imprescindible que la població sigui competent en les dues llengües
oficials, a fi que cadascú pugui decidir lliurement quina d’elles farà servir en els diferents
àmbits i situacions. És a dir, la doble competència és imprescindible per garantir la llibertat
lingüística.
8. Per tal de garantir aquesta utilització lliure de les llengües calen mesures sorgides d’una
política lingüística adequada. És a dir, per garantir els drets que tenim també els parlants
del català, èuscar i gallec es necessiten polítiques lingüístiques que creïn les condicions per
exercir-los, tal i com va dictar el Tribunal Constitucional en la sentència 334/1994 quan
“avalava un tracte desigual, que no discriminatori, per a les dues llengües oficials en funció
del caràcter propi d’una d’elles que precisa d’una acció normalitzadora que ha d’implicar,
necessàriament, accions de suport singularitzat”.
9. Les polítiques lingüístiques aplicades a l’àmbit educatiu en les anomenades comunitats
bilingües, tenen com a objectiu aconseguir que l’alumnat assoleixi una bona competència
en les dues llengües oficials, independentment de quina sigui la llengua familiar. Per
aconseguir aquest objectiu, cal desenvolupar planificacions lingüístiques que en garanteixin
la consecució i que passen, necessàriament, per la utilització vehicular majoritària de la
llengua més desafavorida socialment. I això, en lloc d’anar contra la llibertat lingüística és,
precisament, una actuació imprescindible per garantir aquesta llibertat lingüística.
10. Les escriptores i els escriptors gallecs, bascos i catalans PROCLAMEM la nostra
voluntat de continuar escrivint en les nostres llengües i de contribuir al procés, inacabat, de
la seva normalització com a dret humà, democràtic i pacífic al qual no renunciarem.
Repudiem enèrgicament tots els intents d’EXCLUSIÓ que col·legues escriptors espanyols
fan de les nostres llengües i lamentem que, en lloc de preocupar-se per la salut de
l’espanyol a Puerto Rico, Costa Rica o els EUA, es dediquin a combatre el més pròxim i
asimètricament discriminat.
11 de juliol de 2008

Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC)
Asociación de Escritores en Lingua Galega (AELG)
Euskal Idazleen Elkartea (EIE)